Fora de classe

‘De bon rotllo’

Si fos per mi faria moltes més bromes de les que faig a classe. En realitat no és un problema de sentit de l’humor, sinó de saber gestionar-lo. Amb el perfil d’alumnes que tinc, sé que si els faig una broma o un comentari enginyós que tregui ferro a les lliçons m’exposo que la classe perdi la concentració durant una bona estona. Ho tinc comprovat. Els alumnes relacionen que el professor faci una frase divertida a tenir permís per començar el festival de l’humor. Per això mateix moltes vegades em retinc i semblo més seriós del que voldria.

Això és proporcional a l’edat. A l’ESO qualsevol cosa es pot transformar en una disbauxa esperpèntica, però al batxillerat el marge per fer bromes és molt més generós i agraït, fruit, simplement, de la seva edat i maduresa. La prova d’això la tinc quan els alumnes veuen com entre els docents fem molta broma i riem. Alguns obren uns ulls com plats i no es poden creure que ens ho passem tan bé. De la meva època d’estudiant recordo dos tipus de professors, els que en sabien molt però no els importava caure bé i els que sabies que en algun moment de la classe et farien riure. Això no ha canviat. Sí que ho ha fet com ens preocupa, en general, el fet que els alumnes es diverteixin al centre. Gairebé com una de les principals obsessions des que m’hi dedico.

Jo sempre he manifestat que és un error voler competir amb el món de l’entreteniment. Sempre hi sortirem perdent contra la televisió, els videojocs o les xarxes socials. Tampoc entenc quin valor pot tenir fusionar-ho o introduir-ho com a vegades es vol. Sembla que tot el que hem d’oferir a l’aula ha de ser divertit o com a mínim entretingut. Sovint ho pot ser i jo sóc el primer que ho aprofito, amb els riscos que ja he comentat al principi, però també hem d’explicar coses importants que és molt difícil fer-les agradables per als adolescents. Pel camí perdem allò de l’esforç de l’alumne i tota la pressió recau en nosaltres, els que hem de fer cada dia, a cada hora, l’aprenentatge divertit.

Qui em coneix sap que m’agrada ser irònic, intentar articular un tipus d’humor amb el màxim d’intel·ligència possible, defugir la barroeria que arrosseguen de casa alguns alumnes. Però també necessito que aprenguin que no tot es pot dir ni fer per riure, i que això d’aprendre no és pas una broma.