Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

La primera vegada...

La primera vegada que vas a veure “ Els caçafantasmes”. La primera vegada que li vas donar un petó de “tornillo” a una noia. La primera vegada que et vas fotre un paella de cal Deu, el primer cop que vas marcar un gol a l’hora del pati i, a més…el teu equip va guanyar. La primera vegada que et va tocar quelcom en algun sorteig…dóna igual el què: un io-io, una horrible samarreta ben hortera o un viatge a les Bahames. El primer “excel·lent” que vas tenir en un examen, el teu primer concert rotllo “groupie”, el primer cop que li vas passar la mà per la cara al “chulet” de la colla, i vas anar al ball amb la Rosa, que a més era rossa i no “de pot”...i era preciosa. La primera vegada que els reis mags d’Orient et van portar l’”Halcón Milenario” que feia anys que els hi demanaves. La primera vegada que et vas adonar que sí...que els miracles existeixen. El primer cop que vas cobrar per una feina i què collons, a més ben feta! El cop que et vas treure el carnet de conduir...a la primera (o a la setena, què més dona), la primera vegada que vas veure jugar a Epi, Jordan, Ronaldinho o Messi. La primera vegada que vas tocar el cel. La primera vegada que vas tenir les claus de casa teva. La primera vegada que vas escoltar “Absolute Beginners” de David Bowie en el directe de l’MTV. La primera vegada que vas anar a una xerrada del pediatra Carlos González.

Sí…hi ha moments que no ho oblides mai. Que et queden gravats per sempre més a la retina, al cervell.

Ho reconec...no m’he llegit cap llibre del senyor González. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc mandrós de mena, i sempre he preferit veure els seus vídeos, llegir les seves columnes al “Criatures”, els seus articles, o que la meva santa dona...m’expliqués de què anaven, i sempre, tot el que he llegit, escoltat o vist, m’ha semblat d’un sentit comú...acollonant.

Així que l’associació “Alba Lactància Materna”, organitza una xerrada del pediatre Carlos González per celebrar “la setmana de la lactància materna”, i ja em veieu com un bon friki allà quasi dues hores abans, fent cua i rodejat de moltes mares i molts pares...llavors me n’adono del que m’ha canviat la vida.

Abans les cues les feia per l’estrena de “Star Wars”, el concert de M-Clan, esdeveniments frikis o atraccions d’Eurodisney o Port Aventura...

I ara feia cua per veure a un senyor amb barba que parla de la “crianza con apego” i altres termes estranys com “Baby led weaning” per exemple, i que abans quan els escoltava em sonaven més a pel·lícules de sèrie “B” d’acció o pràctica sexual estranya, que no pas una manera d’alimentació per la canalla.

La xerrada va durar quasi dues hores, durant les quals el Carlos González va parlar de límits, sons, alimentació i un munt de coses més...però sobretot, va parlar del que REALMENT necessiten els nostres fills. Amb sentit d’humor, amb amor, contundència i amb ganes de tranquil·litzar a tots a aquests pares que anem a les consultes acollonits perquè els nens no mengen, no dormen, o es passen el dia corrent d’un lloc a un altre.

Escoltant-lo, hi havia moments que em donaven ganes d’obrir una ampolla de cava, i ballar la comba camí a Canaletes a celebrar com sóc de bon pare. Però hi havia d’altres moments (massa) que un servidor no només es sentia “lo peor”, pitjor que Belzebú, Cruella de Vil o Jack, "the ripper”, sinó que a més hagués marxat corrents cap a casa per amagar-se sota el llit per exemple, i no sortir al carrer en 4 mesos com a mínim.

Evidentment cada pare i mare ho fem el millor que sabem i podem, i cada dia lluitem per fer-ho millor. Però també és una realitat que el que Carlos González ens proposa, ens ensenya o ens explica, no tinc cap mena de dubte que al nostre petit...no li pot anar pas malament (més aviat tot el contrari).

Tot, absolutament tot el que va dir el Doctor González, era en defensa dels nens, és a dir, el que hem de fer per cobrir les SEVES necessitats i no pas les NOSTRES. La importància de tot el que fem amb ells, el que creiem important i el que realment és important.

Tornant cap a casa, me’n vaig adonar que hi ha molta feina per fer en aquest món, i que un servidor...sí, té molta feina. I també del millor consell que m’han donat mai en la vida vers la criança, el consell de la meravellosa llevadora Ángeles a les classes pre-part: “ Heu de tenir molt de sentit comú”.

Sí, sentit comú... coses de calaix...com les que diu Carlos González i que no sé pas per què, en comptes de guiar-nos pel nostre cor, per aquest sentiment, aquest sentit comú, ens ofusquem tirant-nos pedres a la nostra pròpia teulada ...

Gràcies Carlos González per ajudar-me a ser millor pare.

Gràcies Alba Padró per la idea d’aquest post. Quan les muses no em visiten...em visita Alba Padró.

La teva primera Coca-Cola, el teu primer conte, el teu primer mòbil que es connecta a Internet i tot! EL teu primer “nino” d’acció articulat. La teva primera abraçada amb aquell amic després d’haver-te reconciliat. El teu primer entrepà de Nocilla. La teva primera xerrada del Carlos González...que saps perfectament que no serà pas l’última.

DSC_0009 Zoom

DSC_0009