Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

"El pot dels xiquets"

Dins l’armari de “Narnia” (així anomenem a casa l’armari on es barregen tot tipus de coses inútils i delirants) hi ha “El pot dels xiquets”. És un pot de plàstic, amb tap, adequadament precintat, sense obrir, intacte al pas del temps. Sí, ho heu endevinat! Estic parlant del pot que et dóna la doctora quan portes molt temps volent tenir criatures i no hi ha manera…

Quan obro l’armari per agafar qualsevol cosa, o millor dit, per guardar quelcom que no sé on dimonis posar, penso que tinc “El pot dels xiquets” oblidat…i no pot ser, crec que hauria d’estar a la vitrina del menjador, on tinc tots els meus estimats tresors que venero cada matí immediatament després de fer el cafè amb llet de rigor, és a dir, juntament amb l’ídol de “Indiana Jones”, el ninot dels “marshmallows” de “Els caçafantasmes” i el DeLorean de “Retorn al futur”. Que per què? Us ho explicaré:

La meva dona i jo portàvem més de dos anys intentant tenir nens sense èxit. I no us penseu que amb l’excusa de voler tenir criatures, la nostra vida sexual s’havia convertit en una pel·lícula “X”, ni molt menys (què més hagués volgut!), i és que per aquell temps treballàvem tots dos en una cafeteria, i entre factures, mals de cap, clients poc entranyables i continu estrès…posar-se a tenir un marrec era quelcom impossible. Així que després de temps d’ intents, plors, preguntes inoportunes de l’entorn i un munt de llibres llegits per saber si el millor moment perquè algun dels meus xiquets per fi trobés a la seva parella de ball, eradormint amb el cul destapat mirant cap a la lluna, veient el vídeo del Barça del 5 a 0 al Madrid de Mourinho o després de veure l’últim capítol de “Lost” aprofitant el “subidón”, va arribar l’hora del ja mític “pot dels xiquets” . Recordo perfectament el que vaig pensar quan la doctora me’l va donar i em va fer “ 5 cèntims” (tampoc calia ser Einstein per pillar-ho a la primera) del que havia de fer : “ostres, com a l’EGB!”.

Llavors em van venir records en forma de flashbacks d’aquelles èpoques d’adolescents, quan amb la colla vam tenir la “brillant?” idea de comprar unes quantes revistes per a adults i llogar-les als nois d’altres classes. Ho teníem tot tan ben muntat, teníem un tresorer i tot!!! i teníem tanta demanda… i el que és millor: vam conèixer a noies realment maques!Tot i així, no us penseu que ens vam comprar una torre a Sitges amb els calés que vam guanyar, ni molt menys, tan sols ens va donar per a unes quantes llaminadures, però allò ens feia sentir com els mateixos “Goonies” quan troben el tresor del Willy “el tort”, us ho asseguro!.

Però per desgràcia, tot se’n va anar a norris quan algun pillastre de la classe es va anar de la llengua (avui dia encara no sabem qui coi va ser), provocant la pertinent bronca del director del centre i la temuda reunió amb els pares presents.

Estaran bé els meus xiquets? Podré ser pare algun dia? Per què dimonis es va anar de la llengua aquell maleït esgarriacries al col·le del magnífic negoci que teníem muntat? És que les revistes no eren prou bones? Totes aquestes preguntes i moltes més, em venien al cap cada nit mentre mirava a la foscor “El pot dels xiquets” i pensava neguitós: “Buf, d’aquí res t’hauré d’obrir”.

Però llavors quelcom inesperat va passar, i és que un parell de dies abans que hagués d’utilitzar el pot-i de pas tornar de cop a la meva adolescència- perquè en un laboratori de Wisconsin, Massachusetts o Ohio (ho sé, he vist massa cinema americà), investiguessin si els meus “xiquets” eren uns dropos, estaven clapant tot el dia amb els barrets mexicans o simplement agafaven el camí equivocat enlloc de seguir el camí de rajoles grogues com a “El mag d’Oz”, la meva dona em va trucar i em va dir que aquell estri estrany i fred anomenat test d’embaràs, no només deia que, contra tot pronòstic, els xiquets havien trobat el camí, sinó que seria pare.

Llavors ens vam adonar que el nen que venia de camí, no venia pas de París, ni molt menys de Mart, Vulcano o Tatooine com el seu futur pare…venia de Vespella, a la comarca del Tarragonès. Sí, justament quan la meva dona i jo estàvem més relaxats, més tranquils, justament quan gaudíem d’unes vacances a la torre de la nostra estimada amiga Eli, i en una preciosa nit d’estiu …va arribar el Martí.

Han passat més de 4 anys des de tot allò, i sóc pare de dues precioses criatures: el Martí i el Mario. El Martí es de Vespella de Gaià (Tarragona) i el Mario es de Sant Martí de Provençals (Barcelona) i, sabeu una cosa? els adoro, igual que adoro “El pot dels xiquets”, i és que per a mi aquest potet de plàstic, que segueix amagat a l’armari de “Narnia”, és l’origen de tot, el punt de partida de, sens dubte, l’aventura més apassionant de la meva vida: ser pare.