Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

La migdiada infernal (sí, perquè algú t'acabarà despertant el nen...que ho sàpigues!!!)

Zoom

Sí, arriba el temut moment. Sí, aquell moment en el qual preferiries estar 24 hores al dentista, estar fent cua al teu banc a l’estiu i sense aire condicionat, amb 23 avis per actualitzar les seves llibretes davant teu, o netejant bolquers amb caques líquides a causa d’horribles gastroenteritis, abans que dormir el teu fill petit (el gran ja fa temps que va decidir que la migdiada la fes ta tia). Sí, et saps de pe a pa el que “a priori” has de fer, el “modus operandi” per a un èxit total, adormir el nen i llavors escoltar aquella frase...què dic aquella frase, LA FRASE: “You win!!!”. Sí, com en aquells videojocs de lluita, quan li foties de cal Déu al teu adversari de torn.

Saps quines són les seves cançons predilectes, onomatopeies absurdes o sorolls estranys que et fan sentir més imbècil integral que mai, però que de ben segur adormiran el nen. Saps que si l’adorms a casa en braços...(ja,ja,ja, perdoneu, és un acudit, això?) continuem...saps que si l’adorms a casa amb el cotxet, doncs el teu piset que és molt mono i mola molt, i que quan fas una cafetera és tan petit que s’impregna tot d’aquella olor que tant adores...doncs també té el seu cantó negatiu. Sí, i és que el teu pis no és pas el circuit de Montmeló, el parc de Collserola, o tots els maleït parcs temàtics d’Orlando junts, així que això de passejar la criatura al cotxet en 60m2 escassos i esquivant peces del Lego, els sortidors de caramels “Pez” i els cotxes Rayo McQueen de totes les mides existents, que no ha recollit el teu fill gran, serà una missió ben impossible. Pots provar amb la motxilla i donar voltes per l’estret passadís on tens penjat el pòster d’“E.T.”, cap endavant, cap endarrere, com aquelles cintes VHS al vídeo amb les quals t’agradava tant jugar quan eres petit amb el comandament a distància i que, per cert, de retruc et carregaves els capçals dels vídeo Beta, traient de polleguera als teus pares, però d’aquesta manera tan arcaica de ben segur que acabaràs adormint al nen. Llavors quan estiguis a punt de cridar el mític “You win!!!”...trucaran a la porta. Seran els de la llum, el gas o l’aigua que volen canviar no sé què de les factures, i ajuntar-les i bonificar-te i regalar-te una tablet, un pernil i un viatge a Honolulu, ah sí, i tocar-te els collons. També podran ser testimonis de Jehovà en forma d’avis aparentment entranyables però que realment no ho són, amb aquella revista que et dóna molt mal rotllo que es diu “Despertad”, i sí, i tant que despertarem, sobretot ells al teu petit, i llavors tu els hi respondràs : “No, despertad, no!! A dormir!!!”. I els hi exigiràs que ara t’adormin ells el nen, i que està molt bé que creguin en Déu i reparteixin revistes amb títols de mal rotllo, però que no truquin a la porta...per l’amor de Déu! (acudit celestial fàcil). També poden ser els veïns, a qui els hi faltarà algun ingredient per fer el dinar (sí, els portes veient cada dia a “La Sirena”, o dinant al xinés o la pizzeria de la cantonada i menjant com un bacons, i els malparits els hi dóna per cuinar una miserable amanida de pasta aquell mateix dia i no, no tenen pasta...i et truquen a casa).També pot ser algun conegut que et farà una visita sorpresa amb tota la bona fe del món, portant-te regals pel petit, llaminadures pel gran (“ja els hi pagareu vosaltres el dentista!”penses tu) però que et posarà cara de vetlla en veure que el nen està dormint: “Ah, està dormint?” -exclamaran amb una pena desmesurada com si acabessin de veure per la Tv que queden exactament 14 minuts i 20 segons per a la fi del món-, però tampoc podran dissimular certa eufòria si el petit es desperta, hagi dormit 5 minuts o 5 hores, és igual, perquè el que és realment important és fer-li calentones fins a la sacietat.

Llavors tothom que ha trucat a la teva porta: el veí, el dels congelats, el carter o aquell que et trucarà demanant per un tal Claudio Escubero (qui dimonis és aquest?), en observar com han despertat el nen i en patir com un vedell en veure la teva cara de mala llet, et vindran amb aquelles teories incertes i de “listillo”, i que donen tanta i tanta ràbia: “bé, sí ara no dorm, tranquil, ja dormirà a la nit...perquè és clar, estarà més cansat”. T’asseguraran.

“I uns collons! Si no dorm quan està cansat i per tant quan ha de fer la migdiada, per la nit estarà tan cansat, insuportable i passat de voltes, que et trucaré perquè l’adormis tu, guai?” -sentencies amb més mala hòstia que qualsevol vigilant d’autos de xoc de barri amb empatia 0 amb la canalla.

Sempre pots decidir sortir al carrer per adormir-lo, allunyat de veïns o visites provinents de l’infern, però creieu-me: “tanto monta-monta tanto”, que dirien els castellans.

Començant perquè tant si l’adorms en el carro com a la motxilla, el teu nen és un amant de la vida, de la ciutat, del poble, dels ocells, de les llums de neó dels restaurants xinesos, del sorolls de les ambulàncies, dels patinets dels nens, de les melodies de reggeaton a tota hòstia provinents de mòbils de xavalets amb aquelles gorres que son el triple de grans que els seus caps i que per cert, tindràs ganes que siguin els teus rivals en els jocs de les consoles...però a ser possible a la vida real. I és que el petit estarà més pendent de qualsevol imatge, soroll, o so, que de les teves cançons infantils o sorolls idiotes que fas perquè s’adormi d’una maleïda vegada.

Tampoc dubtis que et trobaràs algú que et saludarà amb una efusivitat desmesurada sense adonar-se’n de la teva missió: un familiar, un veí, un conegut de tota la vida que el molt cabró sempre t’ha girat la cara i que just en aquell moment et cridarà emocionat amb un: “Home!!!! Quant de temps!”, alguna iaia que li semblarà tan i tan bonic el teu petit, que s’encarregarà de dir-li alguna coseta, o aquella exparella que ara és veïna teva i que encara et recriminarà que si tant l’estimaves, per què dimonis no la vas portar al concert de l’Eros Ramazzoti. “Mira que hi ha barris a Barcelona...” -pensaràs amb una migranya a punt de trucar a la porta...del teu cap-.

Zoom

El pitjor de tot, és que quan estiguis a punt de dormir el teu nen, quan les parpelles baixin poc a poc, lentament, i el nen vagi camí directe a somiar amb tetes plenes de llet, galetes maria o peluixos gegants, de sobte et semblarà que tothom, que absolutament tothom no parlarà...sinó que cridarà, i llavors veuràs complots persecutoris pertot arreu, a totes hores, i et pensaràs que tothom al món mundial que passeja pel carrer té un objectiu clar i concís, i no és pas aconseguir un autògraf del Messi, lligar-se a aquella rossa descomunal de la copisteria o fer la volta al món com el Willy Fog, sinó despertar a la criatura d’aquest pare pocapena que ets tu!. I llavors et faràs un barret amb un diari vell (un embut també val), i començaràs a “emparanoiar-te”, t’amagaràs, canviaràs de direcció contínuament i la teva mirada (i la teva vida, ja de pas) estarà més perduda que mai. Acabaràs donant voltes pels mateixos llocs un cop i un altre, i llavors els paisatges pel teu fill, seran com aquells fons de dibuixos animats de “Els barrufets”, “Els fruitis” o l’ “Scooby Doo”, que quan els personatges corrien, sempre sortien els mateixos arbres i cases de fons, llavors el teu petit se n’adonarà i si ja diu quatre paraules, estigues segur, que no només no s’adormirà, sinó que et farà saber que per allà ja heu passat. I és aquí quan pots acabar volent enterrar-te viu, maleint les fotudes migdiades del dimoni, collons, que haurien de ser un plaer i no un malson, i desitjant que “Ming el cruel”, l’Skeletor, el Gargamel o el Cardenal Richelieu adormin el teu petit, perquè tu renegues totalment, de veritat.

I si els miracles existeixen i la vida és justa amb tu i has aconseguit adormir el teu petit després de quasi dues hores intentant-ho, voldràs fer un “break”, un “time out”, un cafè d’aquells que et fan sentir invencible, o anar directament a l’Fnac a comprar-te alguna “frikada”, perquè què collons, t’ho has guanyat!...i llavors...sí, llavors se’t despertarà i et cagaràs en tothom, sobretot en tu, per ser tant cretí i no esperar-te una bona estona abans d’entrar a llocs tancats...sempre amb les ànsies!

I llavors arribaràs a casa rebentat, maleint als avis, a les exparelles i a la gent que et penses que crida, però que no crida, només parla, res més, i per suposat a tu mateix. I et voldràs estirar res, 30 minuts, què dic 30 minuts, 20 minuts, què dic 20 minuts, 4 minuts i 30 segons i que la teva dona estigui pels nens, pel gran i pel petit, però saps perfectament que la teva migdiada, no, no serà infernal...perquè simplement no existirà. I és que els teus petits molta mama, “que ho faci la mama, tu no papa”, i “la mama és la millor”, però el papà diu d’estirar-se 5 miserables minuts i tots dos et venen a buscar. I sí, et cagaràs en ells, voldràs enviar-los amb un coet a qualsevol destí paradisíac o no paradisíac, tant és, com si és el Pol Nord, però per un moment, durant uns segons, et sentiràs important...i molt. Perquè sí, els teus petits...et vénen a buscar a tu...al papa! I llavors amb el barret de paper de diari encara al cap i amb la cara desencaixada, però amb un somriure a l’estil Joker...cridaràs més feliç que mai: “You win!!!”.