Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Les gallines

Últimament no se'ns veu pel parc. Ens passem els dies que tenim festa davant de les dues cases del poble on encara queden gallines. El nano s'ha aficionat a les plomes. Mai havíem esperat tant que canviessin l'hora i es fes fosc abans. Bàsicament per dosificar les visites. Ara ja només hi anem als matins. Fem guàrdia un parell d'hores els dissabtes i dues més els diumenges. Perquè després de saludar-les, el nano observa atentament qualsevol moviment que fan i me l'explica si em distrec. En vaig aprenent i ara ja porto el diari. Cadira plegable, encara no. Si algun cap de setmana marxem a una casa rural ja no preguntem si hi ha piscina o zona d'esbarjo, sinó gallines. No volem tallar-li l'afició de cop.

La situació, però, comença a ser preocupant. Som uns psicòpates. Jano tenim límits. Hem pujat un graó més i ara només freqüentem restaurants que tinguin animals. L'últim era dels de nota. A banda de gallines, hi havia burros, ovelles, cabres, conills i tres o quatre faisans i com a mínim dues estrelles michelin en la qualificació de pares amb canalla. Com era d'esperar vam demanar taula a fora, amb vistes al corral. A casa les coses tampoc milloren. El dia que li posem dibuixos a l'ordinador sempre ens demana el mateix vídeo. El capítol que l'Ànec Donald es disfressa de gallina per emportar-se els ous que vigila un gall. Quan ja l'hem vist tres cops li trec una pilota per jugar. No rondina, però quan li passo perquè me la torni, la para amb la mà, s'hi asseu a sobre i fa com si pongués un ou mentre canta coc-coc-coc.