Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

"Ho hem de fer el dia 29!"

“Avui ho hem de fer”. Això és el primer que em diu la meva companya quan arribo a casa al vespre. No parla dels finestrals del menjador. Porta quatre anys dient-me que els hi baixi per netejar-los. “Aquesta nit toca, avui hem de fer l'amor”. M'ho diu mentre m'ensenya un calendari. “El 17 em va venir la regla i els tres dies més fèrtils són els posteriors al dotzè dia que se me'n va anar”. Dubto entre treure la calculadora o preguntar-li si no s'ha perdut mentre feia els càlculs, però només puc dir “ahaa!”. Li comento que encara haig de treballar un parell d'hores ben sopat. Es mostra dialogant: “Tu fés-t'ho com vulguis, però avui és el dia més fèrtil”.

Quan acabem de sopar i aprofitant que avui el nano se'n ha anat a dormir abans de les onze, passa a l'acció directa. Es passeja despullada per casa. Per escalfar l'ambient. Una estona després s'estira al sofà a l'espera de l'únic mascle amb possibilitats d'engendrar-la que hi ha al pis. Servidor, encara amb la panxa plena i ja escrivint, li demana una mica més de temps. Ella insisteix. “Jo amb aquesta pressió no puc, carinyo” li deixo anar. Riu. És un miratge. “Va, vinga, fem-ho” em diu ella. Li comento que potser hauríem de fer els preliminars que sempre em demana, però no està per masses romaços.

Veient que segueixo clavat davant la pantalla de l'ordinador, tanca de cop la porta del menjador i se'n va a l'habitació. No triga massa a sortir-ne. Ho fa un pèl més enfada: “M'has fotut un mes enlaire, gràcies, ara haurem d'esperar un altre mes, perfecte!”. “Però si jo només t'he demanat una estona...” em defenso. La situació no millora. “No, no, tranquil, ara sóc jo, ara sí que sóc jo qui no vol follar!”. Em defenso dient-li que així en fred fa de mal fer. “Et vaig dir diumenge i dilluns i ni ahir ni avui” segueix ella mentre recordo que ahir subtilment em va buscar abans de llevar-nos i que dijous, divendres i dissabte sí que ho vam fer. Constato que la seva efervescència sexual no ha vingut motivada pels meus incomptables atributs.

Tot plegat, però, amb serveix per lligar caps: “Ara ho entenc tot, m'has enredat, avui no és el dia més fèrtil, potser era divendres o dissabte i avui és com si diguéssim per rematar, per assegurar-nos-en del tot”. Aquest cop cauen dos llibres i un diccionari quan tanca de noula porta del menjador sense dir res. La reconciliació es produeix al cap d'una hora. Afortunadament ja no hi haurà més dies 29. O malauradament tornarem a la mitjana habitual.