Aquesta setmana la mestra ens ha dit que ja li podíem treure els bolquers al nano. Ara tot el que ens estalviem en bolquers ens ho gastem amb rentadores. Perquè a l'escola ja fa temps que fa pipi i caca a l'orinal, però a casa ha passat del “no vol” al “no surt”. I sí que surt, sí, però quan menys t'ho esperes. Quan deu minuts abans li has preguntat si volia fer pipi i t'ha dit que no. Sempre passa en el millor moment. Potser li hauríem d'haver dit a la mestra que la decisió era una mica precipitada, que s'estava animant, però la vam veure tan il·lusionada que ens va saber greu. El que no acabo d'entendre és que ens féssim els xulos. Especialment quan ens va mirar fixament als ulls i va deixar anar: “Penseu que no hi ha marxa enrera si li traieu, que només li podreu posar per dormir”. Potser és que ja no volíem anar a més xerrades sobre control d'esfínters. Ens ha recomenat que li anem preguntant al nano si en té ganes. La meva companya s'ho ha pres al peu de la lletra. Ho fa cada deu minuts. Encara que ja hagi pixat, quan és fisiològicament impossible que tingui res a la bufeta. També és veritat que hi ha cops que ens ho diu. L'emoció de les nostres cares s'esvaeix ràpid. Just quan veiem com el pipi surt disparat per sobre de l’orinal. Però no defallim. Canviar-lo tres cops al dia no ens aturarà. La mestra també ens ha aconsellat que quan sortim de casa agafem l’orinal. No sé si hem picat però si veieu pel carrer un parell de frikis amb un orinal dins d'una bossa de plàstic som nosaltres.
2 min
