Petites victòries

Roser de Tienda

¿Com puc ser aquella noia que era a més de ser mare?

¿Com puc ser aquella noia que era a més de ser mare? Zoom

¿Com puc ser aquella noia que era a més de ser mare?

Fa uns dies, que tinc sentiments ambigus, perquè l'Estupendo i jo marxem de missió humanitària a l'índia, i deixo els nens a càrrec de la germana més gran i dels avis.

Com anar a l'índia no és un "pim-pam", per primera vegada a la vida, els deixarem sols molts dies. Hem marxat caps de setmana passant una nit o dues fora, però sempre intentem que ens quadri que l'Estupendo i jo marxem quan ells estan de sortida amb l'esplai, o de campaments o colònies. Sempre hem fet que la nostra vida de parella o de persones individuals, no els hi tregui la seva dosi de pares.

Mentre buscava la càmera de fotos a la vitrina del menjador, perquè no sé si amb el mòbil podré gravar moltes coses, he trobat unes fotos de quan jo estudiava a Londres i tenia 18 anys. I el meu fill petit tot sorprès ha dit: "Apa mama, ¿tu eres una noia?" M'ha fet riure molt. Si estimat, la mama abans de ser la teva mama, era una noia.

Era una noia més difícil que les teves germanes juntes, però és que l'àvia no és com la mama. Era una noia que tenia una determinació enorme i una fe en la vida molt gran. Algú que portava el cabell rinxolat cap amunt i vestia de cuir amb plataformes ben gòtiques. Algú que en aquells moments ballava com una boja els dissabtes a “Hippodrome” el "Holidays" de la Madonna i que com no tenia pits es podia posar els mateixos corses que ella portava.

Algú que creia en l'amor a primera vista, i que per això va escriure-li en un tovalló amb el pintallavis el seu telèfon a aquell príncep blau d'Oxford.

Algú que va entendre que si el príncep blau no se la juga per tu, és millor que el deixis encara que mengis llàgrimes en anglès un any sencer. Algú que va conèixer el treball de la mare Teresa de Calcuta. Algú que se'n va anar a viure el somni americà a Manhattan. Algú que cantava gospel amb les seves amigues a l'església de Harlem desafiant ser l'única veu blanca del diumenge.

Algú que va tindre a la teva germana gran amb vint-i-quatre anys i va ser el millor regal de la vida. Algú que va viatjar amb ella per mig mon sense baixar-la del babyborn de porteig. Algú que va plorar el seu primer dia quan va entrar a la guarderia. Algú que us va tindre, un darrere l'altre,  perquè volia una tribu de nens amb aquell príncep blau, sense fugues, que és l'Estupendo del teu pare.

Si, estimat fill meu. La mama també va ser una noia. Per això, ara entenc el que ús passa, el que sentiu, els vostres dubtes i les vostres angoixes. Per això, ara que no em semblo gaire a la vostra àvia, me l'estimo més que mai.

Perquè dijous quan agafi l'avió per anar a Nova Delhi, tindré el cor encongit, com segur que el tindria la meva mare, el dia que vaig marxar a viure a Anglaterra.

Intento que els meus nens em coneguin obrint el meu cor de cinquanta anys de vida. Mirant les fotos, em sembla tan lluny com si fes mil anys que jo era una noia, tan lluny i tan a prop al mateix temps, perquè encara sento el que sentia, perquè encara és dins meu aquella noia. Encara em torna boja el “Holidays” de la Madonna.

¿És una petita victòria que totes les nostres “Jo” encara estiguin dins nostre? Crec que si, perquè quan ens fem humanes estem més a prop de les nostres criatures i ells poden veure millor tot pel que hem passat abans de deixar de ser noies, per convertir-nos en les seves mares.

La meva petita victòria d'avui serà no plorar com una bleda mentre conviuen la noia i la mare que porto dins meu, mentre l'avió em porta cap a l'índia per complir un dels somnis d'aquella noia que un dia va prometre tornar, i per tu ¿quina és la teva?