Criatures 17/02/2012

A la recerca i captura d'escola

3 min

Aquesta marcianada de tenir fills comporta un munt de situacions estressants. Ens estressem perquè el nen no menja o perquè menja massa, perquè no endreça o perquè s’ha tornat un petit obsessiu compulsiu, perquè no es vol vestir amb faldilles o perquè no vol altra cosa. O perquè vol dur faldilles i és un nen i tu, progre com ets, ara t’has quedat sense saber què dir-li. Tota aquesta llista és previsible, esperable. Del que una no tenia ni repunyetera idea abans d’emmerdar-se en la maternitat és del grau infinit d’estrès que pot causar la tria d’escola.

Anys maleïts

Per sort aquest tema el tinc resolt, però fa poc una xerrada amb uns pares novells em va recordar la quantitat de serotonina que m’ha arribat a fugir del cos per culpa d’aquest afer. Eren aquells anys maleïts en què els meus diàlegs es repetien, infatigables: “Ei, hola, què tal? Per cert, a quina escola dus els teus fills?” La gent canviava de vorera quan em veia, i ho entenc. Vaig arribar a ser una llauna. Aquells anys van ser un fàstic però em vaig fer bona amiga del Jaume, el secretari d’una escola, a força de clavar-li la pallissa. I també d’altres pares i mares, companys de plors i lamentacions davant del taulell on es penjaven les llistes amb els resultats (sempre nefastos) de les preinscripcions. També vaig descobrir que tinc ànima de detectiu privat quan vaig esbrinar que existia un organisme mig ocult al qual poder reclamar si no estaves d’acord amb la plaça que t’havia tocat. I que l’organisme tancava el termini de reclamació en mitja hora. Aquell dia molta gent va creure que Speedy Gonzales travessava el barri de Gràcia, a Barcelona. I no, era jo.

Certeses

De tot plegat no me n’han quedat gaires certeses i les poques que tinc les vull compartir. La primera és que és més important la tonyina que la llauna. L’edifici pot estar dissenyat per Frank Gehry i tenir uns espais que recordin la mansió d’un lord anglès, però el que importa és que hi hagi projecte educatiu.(I com a projecte educatiu no valen les frases “Ensenyem a aprendre”, “Cada nen té el seu ritme”,“Una educació fonamentada en els valors”. Això és copiar i enganxar.) L’altra és que tendim a buscar escoles per a nens deP-3 i ens oblidem que acabaran sent preadolescents hormonats. Una escola amb sorrals i horts i milions d’hores de migdiada està molt bé, però saber com aconseguiran que els interessi la lectura i les matemàtiques i com els estimularan a pensar per ells mateixos als deu anys també. I la tercera certesa i última, és la de la llei de la informàtica segons la qual la informàtica va de conya fins que falla. Una bona escola és la que respon davant de les catàstrofes mínimes i màximes. Ja pot tenir pissarres tàctils, no valer un duro o costar un ronyó o oferir programes d’intercanvi amb Finlàndia, però si hi ha problemes i l’escola fa veure que no hi són, cagada pastoret. Per tant, des d’aquí convido a tothom a no quedar-se amb els pares encantats de la vida amb el futur centre escolar. No. Que busquin els amargats, els queixosos, els que han tocat el dos. Que busquin i els preguntin. Pot ben ser que tota aquesta gent no tinguin raó, o que les seves raons no ens convencin, però mai ningú podrà sentir-se estafat.

Ah! I si l’elecció resulta una llufa cap problema. Els nens es traumatitzen per menys coses de les que ens pensem i el canvi d’escola no n’és una. Ja ho deia aquella boca amb potes: si t’equivoques, torna a començar.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 11 de febrer de 2012

stats