La pitjor mare del món

Anna Manso

El monstruós cas de la patata ondulada

patata.jpg Zoom

patata.jpg

La setmana passada la gran es va llevar amb una erupció lila a la barbeta. Després de dissimular i fer veure que no ho veia, la menor d’edat hi va insistir tant que no em va quedar més remei que enfrontar-me al desconegut. En primer lloc li vaig preguntar si havia contactat a través d’internet amb éssers de l’espai delerosos d’inocular-li un virus. Amb marcians, vaja. Negatiu. La vaig acusar d’haver tastat el quilo de llaminadures que van ingerir els seus germans i els amics dels seus germans el dia abans. Negatiu, també. Tampoc no s’havia adormit amb el cap sobre la taula, pressionant la barbeta de forma que impedís la circulació de la sang...Un misteri. Vaig fer el ronso un dia, vaig posar espelmetes a la verge de la mare infecta i res, l’endemà la barbeta insistia a lluir aquell moradet estrany, inquietant.

La patata ondulada

Algú que no sortís al diari calçat amb unes ulleres de 3D hauria corregut a les urgències de Sant Joan de Déu i hauria ingressat la menor d’edat sí o sí. Servidora no,perquè servidora ha vist de tot. La mateixa menor d’edat, per exemple, va ser la gran protagonista del monstruós cas de la patata ondulada. Tenia dos anys i la vaig deixar a la placeta amb el seu pare, mentre jo enfilava carrer Verdi amunt en companyia d’una amiga amb qui pensava anar als cinemes d’aquell mateix carrer. I quan estàvem a punt de comprar l’entrada el pare i la filla van aparèixer amb cara d’haver matat un gos de raça i no tenir diners per indemnitzar l’amo. La nena es tapava un ull amb la mà. “S’ha clavat una patata ondulada a l’ull”. I així va ser. Va engrapar una patata, la va aguantar amb els dos dits de forma que el cantell va quedar en posició vertical i llavors van succeir dos fets fatídics: d’una part s’hi va abraonar amb tant d’entusiasme que es va oblidar de tancar l’ull, i de l’altra va apuntar malament. Com en el cas de l’erupció lila d’ara, ja teníem aquí un cas ben monstruós i esperpèntic servit. L’oftalmòleg es va mirar la imatge de l’ull sucat amb un líquid de contrast una vegada i una altra mentre repetia: “En tota la meva carrera de metge no havia vist mai res igual”. El “res igual” era el perfil perfectament ondulat de la patata esculpit a l’ull de la meva menor d’edat a càrrec. Llavors els mòbils no tenien càmeres de fotos, si no hauria immortalitzat la imatge per enviar-la de record a la multinacional patatera. La cosa no va ser greu. Gotes, un pedaç a l’ull que va durar tres segons i la decisió familiar de passar-se a les patates a la vinagreta, més inofensives.

La frase fatídica

També, esclar, la certesa que no seria l’última vegada que sentiria aquella frase. Efectivament, deu anys més tard una colla de metges del CAP es van aplegar al voltant de la meva filla estudiant la insòlita erupció lila. Cap d’ells no va saber-ne dir el què. “En tot a la nostra carrera de metges...” va ser la previsible resposta col·lectiva. La mossa continuava de manant el Facebook, o sigui que no era greu. Així que la vaig arrencar dels braços d’aquells facultatius que es negaven a admetre que no tenien ni idea del que tenien al davant i vam marxar. L’erupció ha desaparegut, jo segueixo negant-li el Facebook i sé que un dia algun altre seguidor d’Asclepi pronunciarà de nou les paraules de marres: “En tota la meva carrera...”La vida normal.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 29 d'octubre de 2011.