La pitjor mare del món

Anna Manso

La culpa

Zoom

Tinc una llauna d’alarma que es dispara a traïció. S’activa tant si vull com si no cada vegada que algun dels menors d’edat que tinc a càrrec fa el que no ha de fer. Llavors, la botzina de la culpa crida a tot drap com si la responsabilitat es transmetés per osmosi. O com si el sentit de l’honor mafiós de família no es limités als Soprano sinó també a la meva família, i que el que fa un dels meus ho hagi d’assumir tot el grup. Tot i que això tampoc no és del tot precís, perquè no és tot el grup, sinó els adults, els que ens pengem la llufa.

Sortida d’escola

M’ha tornat a passar fa ben poc. A la sortida de l’escola, la mestra d’un dels nens volia parlar amb mi d’un fet qüestionable que havia executat el menor d’edat que totes dues tenim a càrrec. Al despatx, envoltades de silenci, el fet qüestionable em va semblar espantós i vaig jurar-li que, el nen, aquella mateixa tarda, repararia el mal que havia fet: ofendre greument la Z, una nena de la classe. Ara m’adono que en mig del brogit de la sortida de l’escola tot hauria quedat més petit, més humà, però allà, les dues cara a cara, la culpa em va inflamar. I, en sortir, vaig etzibar-li una ordre a l’interfecte i vaig mirar-lo amb una mirada que volia ser severa però que no devia ser-ho gaire. Em va respondre que abans es disfressaria de Barbie que escriuria una carta a la Z per demanar-li perdó. A sobre, quan va veure que, per berenar, li havia dut unes galetes integrals que no l’entusiasmen, emprenyat per la meva proposta, i perquè deia que la Z havia distorsionat la realitat i que tot havia estat una broma innocent, emprenyat perquè sap que emprenyar-se és una tàctica defensiva com una altra, va llençar les galetes políticament correctes a una paperera i va dir-me que sí, que jo era la pitjor mare del món i que un dia escriuria un article que no fos de broma per explicar la vida tan dura que li ha tocat viure.

Tarda de despropòsits

La tarda va ser una escalada de despropòsits. Ell construint un nino de vudú amb la forma de la nena (bé, potser no representava la nena sinó a mi). Jo encara més empipada, amenaçant de convidar la Z a passar un cap de setmana a casa. Ell responent que trucaria al nostre amic R, que és jutge, perquè tramités l’emancipació. I jo responent-li que, de pas, l’amic R ho aprofités per explicar-li que el que havia fet a la Z, si ho repetia de gran, en la seva vida laboral,podien acusar-lo d’un delicte. La tarda va acabar amb el menor d’edat anant a dormir abans d’hora i jo amb una migranya fulminant. Per reblar el clau, mentre la migranya em perforava les neurones, vaig patir el pitjor de tot: el sentiment de culpa per tenir sentiment de culpa. Fins que em vaig adormir. L’endemà vaig jurar-me que engegaria el sentiment de culpa a prendre vent. Que procuraria reaccionar amb serenitat britànica (dels british de bé, no dels hooligans) i que les espifiades dels menors d’edat passarien a ser seves i prou. I que si el meu fill es negava en rodó a reparar el mal (gran o petit) que havia fet, li escriuria una nota a la mestra per tal que s’ho arreglessin entre ells. No va ser necessari. L’interfecte va suggerir de comprar unes enganxines “de nena, que cursis, ecs!” i regalar-les a la Z. “Amb els teus diners”, vaig afegir jo. I vam fer el camí d’anada a l’escola l’un al costat de l’altre, dignes, com si fóssim els cosins germans de lord Sebastian Flyte. Va ser bonic. Tant de bo l’alarma trigui força a sonar. No. Que no soni mai més.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 3 de març de 2012.