El bucle

Tenir tres fills és sensacional si no fos per la sensació de bucle. Dic bucle on podria escriure dia de la marmota, escala mecànica o qualsevol giny o acció que denoti moure’s i adonar-se que no t’has mogut. M’hauria d’alegrar reviure-ho TOT per tercera vegada, ja que cada fill és diferent i tot això que es diu, però, seré sincera, no és així. Perquè ensenyar a fer servir el vàter a les criatures no té res d’emocionant. No tinc cap problema a netejar culs, i ho feia amb alegria. Però aquell moment en què el cul no sap si té llibertat d’acció les 24 hores o si ha de córrer fins a trobar un vàter sempre m’ha costat, i quan el tercer va comprendre per fi el mecanisme, vaig sentir-me alliberada. Però el cansament no es limita a l’ensenyament dels hàbits escatològics. Tant de bo. Escoles He arribat a veure fins a nou vegades un ball misteriós i críptic que fan els nens més petits brandant un mocador. Sí, nou vegades: les tres vegades que em tocaven més les sis de propina que em vaig empassar quan hi anava per veure un altre ball i em trobava que els nens més petits repetien el número del mocador, any rere any. Per la castanyada, Nadal i Sant Jordi engipono amb els ulls tancats la mateixa disfressa que, tunejada amb alguns complements, serveix de castanyer, pastoret i català fins al punt que ja no sé si els he vestit d’una cosa o d’una altra. Quan em toca escoltar les explicacions sobre les primeres anades de colònies m’he de retenir per no repetir-les en mode play back (ho aprofito per dir que no, que els nens no cauen del llit de dalt de les lliteres, ho juro!). I sé que no hauria de consultar els missatges al mòbil quan tocaria estar apuntant que per fer gimnàstica calen sabatilles blanques i no negres, blanques, blanques, blanques!, però no ho puc evitar. Al metge Tres quarts del mateix em passa amb qüestions mèdiques. Quan tot semblava apuntar a una segona operació de fimosi a la família, vaig anunciar al pare de les criatures que jo dimitia de les cures intensives i que, aquesta vegada, li tocava a ell fer-se’n càrrec. No sé com s’ho ha fet, però, oh miracle, per ara el petit se n’ha salvat. Però hi ha altres afers en què els miracles no funcionen i cal repetir, com les revisions i les preguntes de rigor: sí, es dutxen cada dia; sí, mengen de tot; sí,dormen les seves hores, i sí,he mentit en tots els apartats com a bona pitjor mare del món que sóc (això només m’ho dic mentalment perquè al CAP encara no han descobert la meva doble personalitat). El tabú I quan a final de curs estic de festes de classe fins al monyo i em salto les reunions de casals perquè sí, no pas perquè me n’oblidi, penso en la meva mare i em quedo sense paraules. Sóc la sisena de set germans. Set aprenentatges d’anar en bicicleta. Set adolescències. Set-centes reunions de classe. Setanta mil cavalcades de Reis... Esclar que, ara que hi penso, les cavalcades ens les saltàvem. Massa gent, deia la meva mare. I les reunions de classe...de vegades també. I, a més, els set germans vam anar a moltes escoles diferents... És evident que la mare només feia el que calia fer, activar totes les estratègies possibles per no morir d’avorriment. Perquè avorrir-se és una paraula políticament correcta quan s’aplica als nens i un tabú impronunciable quan toca als pares. Com si el fet d’avorrir-se provoqués l’expulsió del cel dels pares perfectes. Un cel on no cal que m’hi busqueu. I a la meva mare, per sort, tampoc. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 17 de març de 2012.