La pitjor mare del món

Anna Manso

El bucle

Zoom

Tenir tres fills és sensacional si no fos per la sensació de bucle. Dic bucle on podria escriure dia de la marmota, escala mecànica o qualsevol giny o acció que denoti moure’s i adonar-se que no t’has mogut. M’hauria d’alegrar reviure-ho TOT per tercera vegada, ja que cada fill és diferent i tot això que es diu, però, seré sincera, no és així. Perquè ensenyar a fer servir el vàter a les criatures no té res d’emocionant. No tinc cap problema a netejar culs, i ho feia amb alegria. Però aquell moment en què el cul no sap si té llibertat d’acció les 24 hores o si ha de córrer fins a trobar un vàter sempre m’ha costat, i quan el tercer va comprendre per fi el mecanisme, vaig sentir-me alliberada. Però el cansament no es limita a l’ensenyament dels hàbits escatològics. Tant de bo.

Escoles

He arribat a veure fins a nou vegades un ball misteriós i críptic que fan els nens més petits brandant un mocador. Sí, nou vegades: les tres vegades que em tocaven més les sis de propina que em vaig empassar quan hi anava per veure un altre ball i em trobava que els nens més petits repetien el número del mocador, any rere any. Per la castanyada, Nadal i Sant Jordi engipono amb els ulls tancats la mateixa disfressa que, tunejada amb alguns complements, serveix de castanyer, pastoret i català fins al punt que ja no sé si els he vestit d’una cosa o d’una altra. Quan em toca escoltar les explicacions sobre les primeres anades de colònies m’he de retenir per no repetir-les en mode play back (ho aprofito per dir que no, que els nens no cauen del llit de dalt de les lliteres, ho juro!). I sé que no hauria de consultar els missatges al mòbil quan tocaria estar apuntant que per fer gimnàstica calen sabatilles blanques i no negres, blanques, blanques, blanques!, però no ho puc evitar.

Al metge

Tres quarts del mateix em passa amb qüestions mèdiques. Quan tot semblava apuntar a una segona operació de fimosi a la família, vaig anunciar al pare de les criatures que jo dimitia de les cures intensives i que, aquesta vegada, li tocava a ell fer-se’n càrrec. No sé com s’ho ha fet, però, oh miracle, per ara el petit se n’ha salvat. Però hi ha altres afers en què els miracles no funcionen i cal repetir, com les revisions i les preguntes de rigor: sí, es dutxen cada dia; sí, mengen de tot; sí,dormen les seves hores, i sí,he mentit en tots els apartats com a bona pitjor mare del món que sóc (això només m’ho dic mentalment perquè al CAP encara no han descobert la meva doble personalitat).

El tabú

I quan a final de curs estic de festes de classe fins al monyo i em salto les reunions de casals perquè sí, no pas perquè me n’oblidi, penso en la meva mare i em quedo sense paraules. Sóc la sisena de set germans. Set aprenentatges d’anar en bicicleta. Set adolescències. Set-centes reunions de classe. Setanta mil cavalcades de Reis... Esclar que, ara que hi penso, les cavalcades ens les saltàvem. Massa gent, deia la meva mare. I les reunions de classe...de vegades també. I, a més, els set germans vam anar a moltes escoles diferents... És evident que la mare només feia el que calia fer, activar totes les estratègies possibles per no morir d’avorriment. Perquè avorrir-se és una paraula políticament correcta quan s’aplica als nens i un tabú impronunciable quan toca als pares. Com si el fet d’avorrir-se provoqués l’expulsió del cel dels pares perfectes. Un cel on no cal que m’hi busqueu. I a la meva mare, per sort, tampoc.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 17 de març de 2012.