La pitjor mare del món

Anna Manso

Preguntes

Zoom

La comunitat científica de vegades em sembla molt poc científica. Ara van escampant que la troballa de la partícula del bosó de Higgs representa el moment més important de la història de la ciència actual. I un rave. Aquest encara no s’ha produït i s’esdevindrà el dia en què alguna ment privilegiada trobi l’equació màgica que ens faciliti als progenitors la resposta correcta als menors d’edat que tenim a càrrec (MEC) davant de qualsevol situació. Mentrestant servidora seguirà intentant el mètode tradicional AEEEAEMTPS (Assaig-Error-Error-Error-Assaig-Error-Mira Tu Potser Sí).

Preguntes

A mesura que s’acosta l’estiu rebo un martelleig constant de preguntes que exigeixen respostes àgils, brillants, eloqüents i versemblants, que no certes. “Què farem per Sant Joan? Bé, què fareu per Sant Joan? Bé, ¿puc envair la casa amb amics sense comptar amb la vostra presència per Sant Joan? ¿Puc apuntar-me al campus de sofisticació de la tècnica del bon jugador de tenis taula? Què farem la primera setmana d’agost? Per casualitat no anirem allà on per casualitat també hi va el meu millor amic? I quines extraescolars faré durant el remot concepte conegut com a curs que ve?”

L’AEEEAEMTPS m’ha convertit en qui sóc. Volia ser perfecta, error, error, error, volia ser-ho menys però encara una mica de res, error, i, finalment, dimiteixo de perfecció i mira tu, potser sí. És, per tant, un sistema testat de manera empírica per mi mateixa. Ho dic perquè el que explicaré té el suport de la comunitat científica formada per servidora i... servidora. Per tant, tot i que el sistema em dóna com a resultat múltiples respostes, mai no he dubtat de la seva eficàcia perquè és un sistema infal·lible i perquè totes les respostes juntes contenen un secret.

Respostes

“No ho sé. Ja ho veurem. No et sento i l’otorinolaringòleg no té hora fins la setmana que ve. Potser. Ni idea. Qui dia passa any empeny. Avui fa un dia radiant. Pregunta-l’hi al teu pare. Busca Delfos al Google Maps. A mi també m’agradaria saber-ho. Torna-l’hi a preguntar al teu pare”. Aquestes i unes quantes variacions del mateix estil són algunes de les respostes que m’ha procurat aquest mètode tradicional de grans virtuts com ara neutralitzar el remaleït martelleig, introduir els MEC en la incertesa de la vida, regalar-nos temps vital per pensar/improvisar, entrenar-los en l’espera versus la histèrica necessitat d’immediatesa i oferir-nos moments de diversió impagable.

En la meva altra vida a aquestes alçades de l’any ja ho tenia tot lligat, contractat, pensat i quadrat i recontraquadrat. Avui encara no tinc repunyeterea idea d’on passaré les vacances. Intueixo què faran els MEC en el remot curs 2014/15 i si tinc una certesa és que per Sant Joan no em deixaré envair pels bàrbars i em mantindré augustament dins l’Imperi Romà. I tot plegat amb alegria. M’hauria agradat saber totes les respostes amb més antelació però no ha pogut ser i, a diferència d’altres vegades en què no havia aplicat l’AEEEAEMTPS, ara no pateixo ni un gram.

Perquè el secret de totes les respostes que concedeix la llàntia meravellosa del meu mètode científic no és un altre que: “MECs meus, la vostra progenitora intentarà oferir-vos respostes quan pugui, que ara va fatal de temps, i procuraré que les respostes siguin absolutament satisfactòries, i mentrestant, doncs narinant”.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 21 de juny de 2014