La pitjor mare del món

Anna Manso

Internet vs. Macarrons

La meva existèn

Zoom

cia va anar del canto d’un duro. El primer regal que va fer el meu pare a la meva mare, un cop casats, va ser La enciclopedia de la mujer, en què s’explicaven un seguit de consells per estar guapa, tenir una casa estil Doris Day i atendre els fills com cal. La meva mare explica que va estar a punt d’obrir la finestra i llançar-hi llibres i marit acabat d’estrenar. És evident que no ho va fer i jo vaig poder gaudir de la lectura de consells de bellesa tan interessants com aquell truc per evitar les arrugues: dormir amb una goma que subjecti la mandíbula mentre el cap reposa sobre un coixí de cartró. Els consells sobre com cuidar els fills me’ls vaig saltar i mira, no em sap greu. Perquè, sí, un petó és el mateix ara que fa cinquanta anys. I la meva mare i jo hem viscut totes dues el minut d’orde la desesperació, en el qual durant seixanta segons ens ha passat pel cap la vida que hauríem pogut tenir sino se’ns hagués acudit tenir descendència que s’estomaca físicament i verbalment cada vegada que et tombes. I si hi ha justícia poètica els meus fills també l’experimentaran (he, he, he). Però les formes no tenen res a veure. La realitat de fa cinquanta anys i la d’ara són dos universos paral·lels connectats només per les lleis de la física quàntica.

La fórmula de la Coca-cola

Fins no fa gaire el secret del triomf d’una bona Mary Poppins era saber cuinar un bon plat de macarrons. Si una mare posseïa el secret del sofregit perfecte podia subornar, oferir, curar, pactar, alegrar, regalar i connectar amb els menors d’edat que la natura hagués volgut oferir-li (oh, sí, la cosa abans només anava així). Ara ja no. Internet ha usurpat el tron als macarrons. Si et vols quedar amb el personal no hi ha res com saber fer una cerca avançada, configurar la privacitat del Facebook o no confondre els enllaços amb casaments. I no és bon rotllisme. Ni ganes d’enganyar els fills fent- los creure que una és més moderna que Lady Gaga. És pura supervivència. Si no pugem al carro d’internet els menors d’edat començaran a parlar un idioma estrany que no sabrem desxifrar. Faran coses estranyes que no sabrem si són delicte o dignes d’elogi. Ens prendran el pèl encara més que habitualment. I agafaran les regnes del poder cultural de casa. I això, no. Les regnes les hem de tenir nosaltres, ben subjectes o ben deixades anar,però nosaltres.

No és una opció

N’hi ha que deixen anar que tot això dels ordinadors no els interessa. Després sospiren, miren al cel i canvien de tema. Nooooo. No és una opció. No és res de què ens puguem desentendre. Internet ha vingut per quedar-se. Els macarrons ens els podem comprar preparats o gorrejar-los a les àvies o anar al restaurant. El coneixement sobre internet només l’aconseguirem nosaltres. Els menors d’edat que corren per casa ja el tenen. O s’ho creuen. Nosaltres hem de saber-ne tant o més que ells. Hem de perdre la por. Apunteu-vos a un curset, pagueu una entrada a un concert a un nebot a canvi d’unes hores d’ensinistrament accelerat en xarxes socials i tireu-vos a la piscina cibernètica. Hi ha un contuberni judeomasònic que ens vol fer creure que tot aquest embolic d’internet només és per a entesos, guais, joves, nens...els altres. No hi caigueu de quatre potes. I si algú de vosaltres es decideix que em busqui a Twitter i Facebok, al meu blog i on sigui. Sóc allà, prenent posicions, impedint que algú que no mesura ni metre i mig es faci el llest amb mi.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 18 de febrer de 2011