La pitjor mare del món

Anna Manso

Esperant l'apocalipsi

Zoom

Tinc dos adolescentis comunis per casa i m’he passat els darrers mesos llucant-los d’esquitllentes per comprovar si ja els havien sortit les banyes i la cua, i no. La cosa no evoluciona. Ara que ja som a 19 de setembre i ja els tinc escolaritzats una altra vegada, ja puc cantar victòria i afirmar que aquest estiu no he patit més invasions d’hordes del seu milió de millors amics que les que patia fa anys, ni tampoc s’ha hiperdesenvolupat el seu gen torracollònic més del que ja el tenien activat des de la seva més tendra infantesa, ni han començat a girar el cap en totes direccions en plena nit emetent exabruptes. Això no vol dir que els meus menors d’edat a càrrec (MEC) que tenen més de dotze anys siguin un clon de la dolça Heidi. No, no, no. Però l’ Apocalipsi adolescentis, aquell que ens havia de conduir cap al caos i l’anorreament interpersonal, no s’ha dignat a fer acte de presència. Què hi farem.

De tot

Em faig vella i la memòria em falla i no aconsegueixo recordar qui va parlar dels canvis d’humor adolescents com de l’atac de l’hormona Ramona. Em disculpo amb l’autor per l’oblit, però li adopto l’expressió perquè m’agrada. Doncs bé, és veritat, l’hormona ha fet acte de presència i el que en un moment era un dolç MEC que m’abraçava una estona després era algú que feia manifestacions pels horaris de tornada de les Festes de Gràcia. I aquell que durant una estona jugava amb el seu germà petit en dolça harmonia una hora més tard es destapava com un expert burxador d’ànimes infantils. La relació de germans no deixa de ser un gran exponent de la cadena tròfica i un espai on l’hormona adolescentis campa al seu aire. La MEC núm. 1 aprofita la seva posició de domini per marcar territori amb el MEC núm. 2, que al seu torn fa el mateix amb el MEC núm. 3. El MEC núm. 3, com que no està adolescent i no té amb qui marcar territori i la nostra mascota, un conillet d’Índies estoic, no reacciona als seus impulsos, no té més remei que lamentar-se de la injustícia del món amb els seus progenitors.

A casa, per tant, no hi ha sants barons ni santes adolescents, sinó adolescentis que s’equivoquen i l’espifien i després l’encerten. Adolescentis que tenen una progenitora que massa vegades perd la paciència per molt que intenti buscar-la al bolso sense gaire èxit. Però a qui després li cau la bava quan els veu aconseguir fites de totes mides i colors. Com escoltar-los quan raonen sobre el funcionament del món, o com utilitzen la ironia a tort i a dret, o quan fan de punxadiscos en una sessió multitudinària a les Festes de Gràcia després de preparar-se-la durant setmanes.

Nota per recordar

Llavors, quan me’ls miro embadalida (sense que se n’adonin, o si no em retornen una mirada furibunda de “Mama, per favor”), m’obligo a crear notes mentals per recordar. Perquè sé que als bons moments se’n succeiran d’altres de menys glamurosos i llavors, per ser justa, me’ls hauré de mirar sabent que aquell a qui no li dóna la gana de llegir (buuuuf) és també el qui s’ha espavilat per buscar-se un cangur o el que demana de pintar el pati per treure’s uns calerons o aquell que llegeix un conte en veu alta al seu germà petit.

Jo, per si de cas, tot i cantar petites victòries parcials, seré cauta. Encara falten molts anys d’adolescència i sé que pot passar de tot, fins i tot que l’apocalipsi, ves per on, mai no arribi a fer acte de presència.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 19 de setembre de 2015