La pitjor mare del món

Anna Manso

Ciutat morta, ulls vius

MEC-que-no-Pero-Escolto_ARAIMA20150131_0001_45 Zoom

MEC-que-no-Pero-Escolto_ARAIMA20150131_0001_45

La gran dels menor d’edat a càrrec (MEC) és coneguda al món mundial com una MEC reivindicativa. Amb la mare que té, no podia sortir d’una altra manera, diuen molts. I jo, quan ho sento, m’inflo d’orgull i, alhora, bufo, perquè sé el que li espera. Però m’ho callo. Si l’hi dic m’engegarà a pastar fang i, mira, no em ve de gust. I també perquè sé que per molt que l’hi digui no li estalviaré res i que hi ha coses que te les has de menjar amb patates tu mateix. A l’escola, per exemple, ja li han picat la cresta, no per reivindicar, sinó pel to amb què ho fa. Amb el seu historial, doncs, és normal que acabés veient el documental Ciutat morta i a mi em va interessar mirar com se’l mirava.

Àvia i néta

La MEC número 1 no es va mirar el documental aquell dissabte a la nit. Havia quedat amb les amigues, i les amigues, com a bona Adolescentis comunis que és, passen per davant de tot, fins i tot de les reivindicacions. Però l’endemà, aprofitant una visita de la seva àvia, que també tenia força interès a saber què coi era això de Ciutat morta, va prémer el play al DVD gravador. La meva mare va aguantar una hora, perquè amb una hora ja en va tenir prou per entendre l’escàndol majúscul del cas. Durant l’estona compartida, àvia i néta es van intercanviar alguns comentaris sobre els aspectes dels detinguts: “Àvia, això vol dir que un dia em poden detenir a mi perquè duc pírcing i jaqueta amb caputxa”.

Quan la meva mare va abandonar, tipa de tanta podrimenta i cinisme, la MEC va continuar, enganxada, absorbida per la potència de la història. De tant en tant anava fent esbufecs i renecs, colpida, indignada, emprenyada. Llavors li vaig fer la pregunta a la meva mare “Quina confiança tindrà, ella, en el sistema? En tota la paradeta que se li voldrà vendre?” Uns dies després he fet aquesta mateixa pregunta directament a la interessada i igual de directa i contundent ha sigut la seva rèplica: “No penso fiar-me ni de la poli, ni dels jutges, ni dels polítics”.

Si jo fos una bona mare l’agafaria i li fotria l’arenga que toca, que no tothom és igual i que, com que el sistema no funciona, per canviar-lo caldrà que ella, per exemple, participi i es mulli el cul en el canvi. Però s’escau que no ho sóc i he callat i l’estic deixant fer. La seva energia és volcànica i qualsevol arenga m’explotaria a la cara i les explosions, ja ho he dit, em fan una mandra immensa. Per acabar-ho d’adobar un dels MEC diu que vol treballar de policia tipus home de Harrelson, salvant ostatges segrestats als bancs.

Revoltada

Així que conviuen a casa una antisistema i un GEI que es van tirant floretes alegrement (“Corruptes”, “Que els GEI no són corruptes”, “Perriflauta”, “Calla i no et copiïs les bromes del papa”). En fi, l’ambient és força interessant i jo hi transito a base de xiular i d’observar. I escolto, escolto molt. Escolto com cada dia em diu que si el 4 de febrer hi ha una manifestació pensa saltar-se l’extraescolar de dansa. Escolto i observo com segueix totes les notícies sobre el cas. Escolto els seus “Quins collons” cada vegada que les notícies ens regalen perles que retraten fiscalies esmunyedisses, caps de sindicats policials xulescos o polítics quequejant. I, mira, me n’alegro que sigui així, i que aquella petita MEC que reivindicava un any que no volia faldilles i a l’any següent que no volia pantalons, ara dediqui el seu esforç a causes més dignes.

Publicat al suplement Criatures. 31 de gener de 2015.

ANTERIOR

Anticicló

SEGÜENT

Regressió