La pitjor mare del món

Anna Manso

Ajudes inestimables

Zoom

Atles era un senyor amb molts menors d’edat a càrrec (MEC) i, malgrat això, va tenir temps i ganes d’exercir com a líder dels titans i d’enfrontar-se a Zeus. Però la jugada li va sortir malament i va ser condemnat a suportar el món sobre les espatlles. Doncs bé, jo tinc tres MEC, i m’enfronto cada dia a tasques tan titàniques com fer de controladora de temps d’exposició a les pantalles de tendres cervells, però no sóc cap figura mitològica i no em ve de gust haver de suportar un pes tan gran. Per això accepto amb agraïment i amb alegria les ajudes que rebo de totes les persones que em faciliten el paper de progenitora.

Un cas greu

No sempre he pensat igual. He patit deliris de grandesa i he pretès que podia arribar a ser “la millor” (pobra de mi). Però, malgrat tot, sempre he sabut que era una progenitora imperfecta. La diferència entre el passat i l’ara és de to. En altres temps m’esgarrifava admetre que els tres MEC necessitaven l’ajuda de diferents psicopedagogues (totes han resultat ser senyores estupendes) i ara procuro no oblidar-me de felicitar-les pel seu sant i de lloar-les per la seva lucidesa i el seu bon ofici. Això sí, aprofito l’avinentesa per suggerir al Col·legi de Psicopedagogs que s’empesqui una targeta de client preferent per a les famílies tan necessitades com la meva.

“Què he fet o deixat de fer o què coi ha passat perquè haguem arribat a aquest punt?”, em lamentava jo quan veia clar que havíem de tornar a trucar una psicopedagoga. “Doncs res”, he après a dir ara. Tan sols que he detectat una necessitat per a la qual no estic preparada o que no he de solucionar jo mateixa. I que si quan tinc mal de queixal vaig a la dentista (una altra senyora estupenda per la qual professo autèntica veneració), doncs quan un dels MEC s’enreda en un bucle de conducta poc recomanable, o senzillament li costa un aprenentatge en concret, o va bé que parli amb algú que no siguem el pare de les criatures o jo mateixa, ja sigui per passar la pantalla d’una por o pel que sigui, doncs truquem l’Anna, la Júlia, la Maite o l’Elisa.

M’importa un rave

Tinc poders telepàtics i ara mateix, davant la rastellera de noms que he deixat anar, veig les expressions d’ensumallufes d’alguns progenitors perfectes que de ben segur deuen pensar que el títol de pitjor mare del món me l’he guanyat a pols si necessito tanta ajuda. M’importa un rave que ho pensin, perquè gràcies a elles a casa tot ha anat molt millor. I no només han sigut i són unes grans defensores dels tres MEC, als quals estimen i ajuden amb fermesa, gràcia i complicitat, sinó també... tatatxan!... dels seus progenitors! M’encanta anar a les visites on parlem de com va tot perquè sempre en surto amb un sentiment d’alleujament en certificar que, oh sorpresa!, la meva influència no ha resultat cap cataclisme per als tres MEC. Jo no sé vosaltres, però servidora de tant en tant necessita sentir per boca d’altres adults el que ja sap però que en moments de feblesa espiritual oblida temporalment: que els tres MEC són fantàstics i ben capaços de tirar endavant a la vida malgrat que insisteixin a canviar-se els mitjons cada tres dies, que insereixin les paraules “que pesat” tres vegades per frase o que triguin mitja hora a lligar-se els cordons. Així que seguiré trucant-les quan algun dels MEC ho necessiti perquè, sincerament, trobo que la seva presència a la vida familiar és d’un valor inestimable.

Publicat al suplement Criatures el dissabte 16 de gener de 2016