Fem dissabate emocional

Milos Salgueda

Ara som pares...i la parella què?

14226887496_3a52362434_z Zoom

14226887496_3a52362434_z

Ser pare o mare no només et canvia el dia a dia, et canvia com a persona i com a parella.

Els primers anys de la maternitat i paternitat contenen un nivell tan alt de novetats a les quals ens hem d’adaptar que l’eix central de la nostra existència és el fill/a. És una reacció natural i adaptativa que garanteix que el nadó, totalment depenent dels adults, pugui satisfer totes les seves necessitats. També, com a parella, un gran percentatge de les nostres converses gira entorn a les hores de son, els bolquers i les novetats que ens regala cada dia la personeta que sempre més formarà part de la nostra vida.

Hi ha un canvi important en tot: en la nostra identitat, en els nostres hàbits, en la nostra visió de la vida... I també en la relació de parella, que ara a més és una relació de pares, aquesta sí, per a tota la vida. És una transformació global, una entrada a una nova dimensió amb uns quants projectes nous en marxa:

  • Cuidar i acompanyar el creixement del fill
  • Construir la nostra identitat com a pare o mare i entendre’ns en com volem educar.
  • Construir i mantenir la nostra vida personal com a individus essent pares
  • Construir i cuidar la nostra relació de parella a més de ser pares.

Ja es veu que és molta feina i molta intensitat emocional, però no podem perdre de vista que tots els projectes són importants i necessaris en la mateixa mesura. Sovint per manca de temps o energia ens quedem en els dos primers i ens oblidem que els dos últims són els que, ben alimentats, garanteixen la continuïtat sana dels anteriorsi ens donen l’energia que ens falta.

Un dels canvis més significatius en el dia a dia dels pares és que tot allò que té a veure amb la vida personal i de parella, que abans deixàvem en mans de la improvisació, ara s'ha de planificar. Una vegada algú em va dir: els fills són com el gas... ocupen tot l’espai que els hi dónes. I és un gas fantàstic, això sí. Però, encara que a vegades no ho sembli, malgrat ser pares continuem tenint vida i necessitats personals que hem de cuidar, i si no les hi reservem un espai i un temps, es van diluint.

He vist moltes parelles que encantades de la vida o no fent de pares, s’obliden de la seva relació. I és clar, cal ser molt enginyós perquè enmig de bolquers, nits sense dormir, apiretals i dalsys sorgeixin espais romàntics i estimulants de parella. I si ho deixem en mans de l'atzar i la improvisació, més.

I aquí és quan apareixen els mites tipus: si no surt l'atracció és que ja no estem bé com a parella, aquestes coses no es poden planificar, ell ja ho hauria de veure, quan li faig propostes ella sempre està cansada... I un llarg etcètera de pensaments i idees que van empobrint la relació de parella fins una mort anunciada que en moltes ocasions arriba cap a principis de l’adolescència dels fills, quan ja no podem més i ens adonem que, malgrat tot, no volem renunciar a tenir una vida sana de parella.

La relació de parella neix sovint de l' enamorament, etapa en què l’ atracció sexual està garantida per la gran activació de neurotransmissors i hormones...I els moments d’intimitat i complicitat sorgeixen espontàniament, sense esforç. Però aquest núvol ple de satisfacció i benestar, si no l’alimentem, té data de caducitat. I els fills i tot el que suposa la criança poden ser l'antídot sexual i romàntic que ho acabi de rematar.

Per això, ja des del principi de ser pares és sa que recordem que també som parella. En la mesura que puguem, planifiquem i reservem temps en les nostres agendes per crear espais en què estiguem junts i sols, si pot ser. Perquè la nutrició emocional de la parella, com tot, requereix d’un espai, d’un temps i d’una actitud proactiva. És una inversió que, en alguns moments de la criança, ha de ser induïda i planificada racionalment perquè si ens deixem portar pel dia a dia és molt fàcil que s’esfumi com el gas. Així que doneu joc a avis, tiets, amics i cangurs que tenen un gran paper en promoure que aquests espais. Són també una oportunitat perquè els nostres fills tinguin relacions enriquidores amb altres adults. I, si els fem participar per qüestions de feina, perquè no hauríem de fer-ho per cuidar la salut de la parella?

Us deixo amb una cançó de Els Amics de les Arts que fa pensar sobre aquest tema, a la qual faig una al·legació sobretot en el punt de “renunciar a qui som” que jo redefiniria com "un creixement des de qui som" .

Miracles- Els amics de les Arts https://youtu.be/sF0Et6m1nEMJo que era feliç vivint instal·lat en l’eterna improvisació...I ara passem a una altra lliga de bolquers, escoles, dalsys, de patir fora de midad’alevins cada dissabte de fer hoquei des de la gradai de renunciar a qui som per madurar a marxes forçades...

Bon dissabte emocional i...pares i mares no us oblideu de regalar-vos temps de parella!

Milos SalguedaPsicòloga i Psicoterapeutawww.milossalgueda.com