Emocional Ment

Arantxa Ribot, Katia Velar i Albert Vinyals

5 expressions per a NO educar emocionalment als nostres fills

A través de l’educació emocional aconseguim treballar i estimular la intel·ligència Emocional, això com tot, es pot aprendre, però també desaprendre.

Zoom

Els nens grans no ploren” Imaginem que estem al parc, i al nostre fill li han tret la seva galleda preferida i es posa a plorar. Moltes vegades hem sentit o hem dit: els nens grans no ploren.

Si el nostre objectiu és que davant qualsevol situació que els provoqui el plor aprenguin a reprimir i no identificar aquesta emoció, caldrà que els hi seguim dient això.En cas contrari és necessari prendre consciència quedavant les pèrdues podem sentir tristesa, ràbia, frustració (entre moltes altres emocions), totes aquestes sensacions moltes vegades les manifestem plorant, pel que serà necessari empatitzar amb ells, ajudar-los a

identificar (posar nom) a l’emoció i acompanyar en el plor.Les emocions que no provoquen plaer, com el cas de la tristesa, és necessari viure-les, sentir-les, identificar-les, expressar-les però també regular-les, pel que haurem d’ajudar als nostres fills a aprendre a passar de la tristesa a un altre estat d’ànim.

“Si segueixes així al final m’enfadaré”. Imaginem que estem a casa i el nostre fill està fent alguna cosa que no pot fer. Per tal d’avisar que allò tindrà conseqüències negatives, hi ha certa tendència en dir “si segueixes així m’enfadaré” o “com no paris, aconseguiràs fer-me enfadar”.

Ara imaginem que a la nostra butxaca tenim un comandament a distància que controla el nostre equilibri emocional, aquest aparell té tres botons: content, enutjat i trist. En el moment que li diem “com no paris aconseguiràs fer-me enfadar”, el que

Zoom

li estem ensenyant és que el nostre comandament no el tenim nosaltres, sinó ell, i segons el botó que premi sentirem una emoció o una altra.

El missatge ocult d’aquesta expressió és el que ensenya que les persones no són responsables de les seves emocions, sinó aquestes depenen del que facin els altres o d’elements aliens a la pròpia persona.

Què senzill seria si cada un premés els botons del seu propi comandament i no el donés als altres tan fàcilment!

Evidentment hi ha situacions i esdeveniments que no podem controlar, i aquests ens poden fer sentir determinades emocions. En aquest cas, ens referim a aquells contextos en els que deliberadament fem entrega del nostre comandament.

Si la nostra filla fa quelcom que no pot fer, és necessari posar límits, però sense deixar que jugui amb el nostre comandament.

“No em passa res”. No hi ha persona en aquest món que s’escapi d’un mal dia, hi ha vegades en que per diverses raons ens és extremadament difícil automotivar-nos per sentir emocions agradables. Imaginem que arribem a casa després d’un

Zoom

d’aquests mals dies, i se’ns nota a la cara, al to de veu, la nostra postura corporal... quan el nostre fill ens ve a saludar percep aquest malestar i ens pregunta què ens passa i la nostra resposta immediata és el típic “no em passa res”.

El missatge ocult que oferim amb aquesta actitud és que les emocions desagradables no s’han de compartir i quan les sents, les has d’amagar.

Les mares i els pares també ploren, estan tristos, enutjats, decebuts, tenen tot el dret del món a sentir ràbia, a estar frustrats... i precisament aquests moments són els que poden ajudar a ensenyar als nostres fills que les emocions no s’han d’encobrir, que “casa” és un lloc segur, per compartir, per explicar, per obrir-se. Sempre serà enriquidor poder explicar al teu fill que avui no ha sigut un bon dia i que el pare està trist, per a que entengui que es pot conviure amb les emocions desagradables, però que aquestes són passatgeres i no alteren les altres funcions de les persones.

No n’hi ha per tant! Anem a buscar el nostre fill a l’escola i veiem que, com nosaltres en el cas anterior, ha tingut un mal dia. Al preguntar-li què el fa estar així, ens explica que s’ha enfadat amb el seu millor amic i ja “no s’estan”.

Evidentment, per nosaltres, adults amb hipoteques, préstec del cotxe, feines interminables, o interminables períodes sense feina, amb problemes de “grans”, sabem que l’endemà el seu ja-no-millor-amic, tornarà a ser el seu company inseparable.

Zoom

No obstant, moltes vegades se’ns escapa de la boca la típica expressió de “no n’hi ha per tant!”.

El que li estem comunicant és que no l’entenem (no hi ha empatia), i que segurament hi ha situacions en les que és més lícit sentir-se una emoció concreta que en d’altres. D’aquesta manera, no l’acollim ni acompanyem en aquest procés.

Quan el nostre fill comparteix amb nosaltres un sentiment, és important legitimitzar-ho, empatitzar, acompanyar, consolar (si cal) i ajudar, sobretot, a identificar l’emoció .

“Demana-li perdó”. Tornem a estar al parc, i ara ha sigut el nostre fill qui ha agafat la galleda preferida d’un dels infants, qui plora desconsolat per la trista pèrdua de la joguina. Ens apropem i li diem que li torni la galleda i li demani perdó, o li

Zoom

faci un petó o una abraçada. Fet això, ens sentim satisfets amb el resultat i tranquils perquè hem fet justícia.

Lluny de voler introduir la culpa en les emocions dels nostres fills, sí que és necessari fer-ho amb la responsabilitat i l’empatia.

Si tan sols li demana perdó, sabrà que agafar les coses dels altres no està bé, però potser ens deixem un element important que és el de les conseqüències dels nostres actes en els altres. Fer-li veure que les nostres accions tenen una repercussió ajudarà a poder identificar les emocions alienes i aprendre a empatitzar amb els sentiments dels altres.

Cal que prenguem consciència d'aquelles expressions que no ens ajuden a educar emocionalment als nostres fills.

Fins aviat!

Arantxa Ribot Horas

Pedagoga, investigadora i educadora emocional