Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 21: “jusqu’à ici, tout va bien”

Mentre pensava de quina de les meves misèries personals podia estirar per fer-ne alguna cosa divertida, se m’ha ocorregut demanar consell. He tirat del que tenia més a mà, i ves per on m’hi he trobat el meu fill. Últimament passem moltes hores junts: ell, jo i el munt de virus que s’han instal·lat inoportunament al seu cos. Així que m’hi he apropat i li he preguntat de què podia escriure. Òbviament ell ha proposat que de pirates, però com que he considerat que d’això la premsa escrita ja en va prou farcida, li he fet entendre que havia de ser alguna cosa de la meva vida. “Ah, de tu i de mi” ha contestat. I pam, ja tenim el primer tema. A ulls del meu petit, servidora no té més vida que la que li pertany a ell. Però no acaba aquí la cosa. Immediatament la criatura ha estat víctima d’una epifania i ha tingut a bé oferir-me un tema per reflexionar. “Pots parlar del que fem junts: jo jugo a la wii i tu fas la casa”.

Glups! Com si es tractés d’una pel·lícula de terror, en uns segons m’ha passat pel davant tota la meva vida maternal. Allò era el final. Segur.

Val a dir que de la seqüència d’imatges n’he exclòs aquelles que fan referència a la meva prometedora carrera professional com a escriptora d’èxit fins a... “la que fa la casa”. Una trama massa truculenta que podria acabar amb sang i fetge o amb un personatge irremeiablement abocat al desequilibri emocional. Ai! Però tornem al que realment ens ocupa.

Aquelles paraules contenien un missatge ocult. Per un instant he estat a punt d’arrencar-me les vestidures (entenguis com a tal el davantal) i llançar-me als braços d’aquell nen abandonat a mercè de les noves tecnologies que amb un missatge encriptat reclamava l’atenció de la seva mare. Però per sort ho he aturat a temps.

Tot d’una he recordat la frase d’una pel·lícula francesa que sovint utilitzo a mode de mantra: “jusqu’à ici, tout va bien”*, va repetint un personatge mentre cau des d’un edifici, a mida que deixa enrere les diferents plantes. La patacada, tranquils, que tard o d’hora ens la fotrem. Però de moment el meu fill m’ha fet saber quefins aquí, tot va bé. Ell va fent la seva vida mentre jo faig... LA CASA. I què més hauria de fer? Un cop li he ensenyat les quatres coses imprescindibles: caminar, menjar, esternudar i fer servir el mateix orinal que els grans, poca cosa més em queda. Ara toca creuar els dits, fer-se a un costat i acceptar que ens agradi o no, acaba de començar una nova etapa.

*”La Haine” de Mathieu Kassovitz, 1995