Diari d'una dona en pràctiques

Mireia Vidal

DIA 20: L’altre dia va passar.

L’altre dia va passar. Així, per casualitat, com qui no vol la cosa. En un escenari qualsevol: la porta de l’escola. Parapetada amb diverses opcions de berenar per tal de no ser escridassada i observant amb aquell plaer íntim, pervers i francament malaltís, com alguna altre mare que no era jo, patia les inclemències del seu petit.

Tot d’una, la mare psicològicament torturada va claudicar. Ja no tenia forces per continuar argumentant i en un deixar-se anar cansat, ho va dir. Em va mirar defallida i va etzibar: “A tu això segur que no et passa. Tu no deus perdre mai els nervis. Se’t veu sempre tan tanquil.la”. Aix... Encara ara ressonen en el meu cervell aquelles divines paraules. Ara no em feu dir si van ser exactes però el missatge era molt clar: jo ho feia la mar de bé.

En fi, què us he de dir. Ho havia aconseguit. Després de tants esforços havia aconseguit dissimular el monstre terrible, tirànic, histèric i desequilibrat que habita dins meu cada cop que els meus petits tenen a bé activar-ne el dispositiu. Perquè senyores, desenganyem-nos, en això de la maternitat hi ha una veritat com un temple. I és que sense saber com, un cop parim, a part de la llet que miraculosament ens puja al pit, també ens comença a créixer un monstre a dins que apareix i desapareix a voluntat del nostres fills.

Però no patiu, hi ha remei.

Com en tantes altres coses a la vida sempre hi ha una solució. I com que jo ja dec estar en l’últim trimestre del primer curs, del primer cicle de...en fi, que ja he aprovat tres o quatre parcials, a força de colzes he aconseguit memoritzar-la: Sentit de l’humor.

Exacte, l’humor és una arma letal que vaporitza a l’instant qualsevol enfrontament amb el que els nostres infants ens vulguin entretenir. Així, cada cop que de forma aleatòria i totalment inesperada un dels meus petits decideix muntar un sidral enmig del carrer per fer saber al món sencer QUE ELL TÉ SET I LA SEVA SANTA MARE NO LI HA PORTAT AIGUA, servidora veu aquell monstre apropant-se i pam! Executo el mode gang Style, la macarena o el ritme de torn que sigui. La qüestió és una derrapada a temps per evitar la col·lisió materno-filial i tot ballant el ritme de moda, aconsegueixo que el meu petit s’oblidi de l’aigua i abandoni tota l’artilleria que tenia preparada, per un nou i desesperat objectiu: MAMA VOLS PARAR!!!!

Confesso que la mirada dels meus petits veient com la seva mare fa el ximple en públic, em provoca un plaer indescriptible. Allargar-ho uns segons em permet que jurin i perjurin qualsevol de les coses pendents de caire domèstic que sempre tenim entre mans. Però tampoc vull traumatitzar-los, així que en un acte d’infinita bona voluntat aturo la meva performance particular, i els meus fills enfilen ordenadament i amb pas ferm cap a casa. El que abans era un trànsit feixuc i esgotador, ara és un caminar veloç amb l’únic objectiu d’arribar ràpid per tancar-me.

L’estratègia mai falla. I si abans m’esgargamellava intentant reconduir el caos universal, ara tiro pel dret i me’n foto de la vida sortint per alguna drecera. Si un problema em ve de cara, jo l’espero de costat, amb les mans aixecades, el genoll enlaire i cert moviment de maluc. Ole! I els meus fills, a força de compartir vida, ja s’han fet a la idea que en la roda de la fortuna els ha tocat aquesta mare.

Però les coses no deuen anar tan malament perquè un cop arribats a casa, ja ningú recorda aquell problema que havia estat a punt d’ocasionar mals majors. Ningú s’enfila a la pica per beure aigua. Ningú protesta perquè està cansat ni es llença al sofà. De fet els dos s’apropen cap a mi i mirant-se de reüll conscients que només es tenen l’un a l’altre per suportar tan feixuga càrrega, somriuen fluixet i s’atreveixen a dir: mama, ens fas riure una altra vegada.