Les aules semblen galeres!
En Benet em pregunta com són les aules a la gran majoria de centres d’ensenyament secundari. Suposo que tots ens imaginem el mateix: una sala rectangular amb tot de pupitres orientats cap a la pissarra i la taula professoral, on poden seure, situats de dos en dos, entre vint i quaranta alumnes. Li faig aquesta descripció i em diu que, encara que no sigui exactament aquesta la causa de tots els mals, sí que n’és tot un símptoma.
De vegades en Benet em fa riure amb les seves teories. Segons ell, aquestes fileres de pupitres, amb un corredor central, són un anacronisme ridícul, una forma absurda d’establir qui mana a l’aula, i de decretar que els alumnes només hi són per escoltar i mirar la pissarra o la pantalla, i a callar. Semblen galeres! Em diu que van implantar-se a l’Edat Mitjana, a imitació de les esglésies. D’aquesta manera les aules esdevenien també un espai simbòlic i de representació, a mig camí entre l’església i les sales de junta municipals o els Parlaments, uns espais que també han canviat ben poc en mil anys.
La qüestió, diu en Benet, és que aquest caràcter simbòlic, que potser té algun sentit en espais de representació com són precisament els Parlaments o les esglésies, ja no en té cap a les aules. Ja no hi tenim ni creus ni retrats de dictadors, però tampoc mapes d’imperis, ni banderes nacionals, ni pintures al·legòriques. Les aules d’ensenyament són, simplement, llocs de treball. Però la realitat és que no serveixen per treballar en equip, ni per discutir, ni per atendre els alumnes d’una manera personal. Si segueixen sent com són, és únicament per mandra. Els canvis importants fan mandra.
I el canvi important, em diu en Benet, seria passar d’un ensenyament passiu, basat a entaforar un seguit de coneixements més o menys indiscutibles a la testa dels alumnes, a un ensenyament creatiu, en què els alumnes aprenguessin a aprendre, fossin crítics, treballessin en equip i miressin de trobar el seu camí personal. La idea és dels caps pensants de la Il·lustració, i tres-cents anys després Noam Chomsky insisteix que encara no l’hem aplicada. I un ensenyament que estimuli la crítica i la creativitat ha de concebre els espais docents de manera radicalment diferent. És el que ja han fet, fa anys, els museus que funcionen, o les empreses més dinàmiques i creatives.
