Teoria de les microurgències

Anomeno microurgències tota l’àmplia varietat de situacions que se’ns presenten d’improvís i contínuament en un centre educatiu, que ens demanen una resposta immediata, sense dilacions, i ens mantenen permanentment sobrecarregats: que ha desaparegut un mòbil, que a algú li han dit una bestiesa, que un altre ha cregut sentir-ho, que ha aparegut una pintada en una paret o un vídeo a internet... Són coses aparentment petites, però tan insistents que ens deixen completament esgotats en acabar la jornada. I encara hi hauríem d’afegir les microurgències originades per friccions entre professors, per les dificultats de comunicació entre la direcció i el claustre, per les relacions entre professors i famílies o entre els centres i l’administració. Ningú que no hagi estat docent pot imaginar-se fins a quin punt les microurgències són voraces consumint energies i recursos.

Podríem establir una primera hipòtesi pedagògica: si les microurgències consumeixen tota l’energia dels professors d’un centre, no hi haurà energia disponible per innovar i, encara menys, per portar a terme un canvi transformacional.

Energia pedagògica

Em fa l’efecte que l’energia pedagògica disponible en un claustre de professors és una quantitat molt estable, que no és fàcil redistribuir i que solament es pot crear canviant els professors. En conseqüència, abans de promoure una reforma benintencionada, caldria saber molt bé quanta energia consumirà, quines activitats consumeixen l’energia disponible i què caldrà fer per alliberar-ne i posar-la a disposició del projecte de canvi. Si els sistemes educatius esterilitzen arreu amb tanta rapidesa qualsevol reforma és perquè els programadors no acostumen a tenir present aquesta qüestió elemental.

No sorprendré ningú si afirmo que la principal font de microurgències és la indisciplina de baixa intensitat. A PISA 2009 es deia que a Espanya les petites interrupcions consumeixen el 20% del temps de classe. Si fos fàcil millorar el clima docent, els centres tindrien resolt aquest problema, però tampoc ens hi podem resignar. Proposo una segona hipòtesi: la presència i densitat de les microurgències originades per la indisciplina de baixa intensitat es podria rebaixar significativament amb la puntualitat dels professors a classe.