El metge em va receptar que dormís 9 hores i ho vaig fer. L'endemà era una dona nova. Els menors d'edat que tinc a càrrec van tornar a sentir algú cantant a la dutxa, després de dies i setmanes d'haver de sentir grunys, rugits i udols. Sí, ho vaig poder fer. Perquè quan era l'atrafegada i adormida progenitora de bebès i l'estressada i somnolenta responsable civil de preciosos nens de fins a cinc anys, les nou hores de son, o me les pintava a l'oli o ni això. És tal el record de la son arrossegada que cada vegada que algú em comunica que serà pare o mare a mi m'agafa un atac de narcolèpsia sobtada i caic rodona i adormida allà mateix.

Anar a dormir

Aconseguir que els nens dormissin cinc hores seguides va arribar a ser una proesa. No amb tots, esclar. Cada menor d'edat a càrrec ve amb un software diferent. Amb la gran, desesperats, vam provar tots els mètodes. Els bons, els dolents, els aconsellables, els que no, els que es poden explicar i els que mai tornaré a afirmar que he realitzat. Per això quan el mitjà, als quinze dies de voltar pel món, va marcar-se el detall de dormir sis hores seguides no m'ho podia creure. Fins que va ser una mica més gran i la combinació explosiva de germana i germà va convertir l'hora d'anar a dormir en una festa rave de mai acabar. Ho vam tallar d'arrel. Sempre vaig ser una gran defensora de l'horari protegit, no de l'infant, que també, sinó de l'adult. Hores en què els menors d'edat a càrrec dormen i els adults fan coses d'adults. Algunes d'emocionants i d'altres tan poc excitants com clapar-se al sofà intentant veure per sisena vegada el capítol d'una sèrie.

La nit i la matinada

El pare de les criatures i jo vam fer un pacte. Una nit un, una nit l'altre, teníem permís per patir sordesa temporal i obviar qualsevol plor, crit, baralla, negociació, surgència estomacal o altercat greu amb l'autoritat que es produís durant les hores de reparació cerebral. El progenitor a qui li tocava llevar-se per atendre el que fos tenia la sensació crònica de boicot infantil. "Amb tu no diu ni piu", ens retrèiem l'un a l'altre, adormits i irritables. Per demostrar que no era cert de vegades vam canviar el torn, per despistar el possible boicotejador, i el boicot va resultar ser una al·lucinació d'una ment curta de son.

Personalment, el que duia pitjor era matinar. Quan algú de tres anys bota al seu llit exultant i proclama que ja no té son a les sis del matí d'un diumenge, trigues a reaccionar. Però ho vam fer. Vam gravar una cinta de vídeo de sis hores amb sis programes d'aquells de música clàssica per a nadons aspirants a Einstein. Quan l'element es llevava a l'hora en què els forners encara dormen, el traslladàvem al menjador, enceníem el vídeo i el deixàvem abduït una bona estona. Algunes vegades es produïa el miracle i tornava a adormir-se, però la majoria dels cops qui s'adormia al sofà era jo o el pare de les criatures. I que ningú s'espanti. L'element en qüestió no es va traumatitzar. Tampoc, però, s'ha convertit en Einstein... encara.

No vull donar el tema per tancat. Ja m'han avisat que un dia d'aquests, i no gaire llunyà, tornaré a patir trastorns del son quan no pugui dormir mentre els individus en qüestió no siguin a casa, sans i estalvis, després de sortir de farra. Per això no goso burlar-me dels pares i mares amb nens petits i aprofito aquest parèntesi per dormir i agafar forces. Bona nit!