LÍDIA JUANMARTÍ

Riure’s de ser pares

La paternitat és una gran responsabilitat. Dones i homes s’ho prenen seriosament, i dediquen als seus fills temps i amor. I sovint aquesta dedicació i responsabilitat pesen. En alguns casos, fins i tot aclaparen. Però hi ha pares i mares que opten per gaudir-ne sense perdre el sentit de l’humor 

Riure’s  de ser pares / FOTO: MANOLO GARCIA Zoom

“La criança és meravellosa, però qui més qui menys ha volgut abandonar els seus fills i la parella en una benzinera i marxar a Cancún de vacances tot sol”. Així és com Carles Escudero, guionista i bloguer de l’ARA Criatures amb Un pare com Darth Vader, afronta les vicissituds de la paternitat fent broma. “L’humor ha de ser el teu millor aliat quan ets pare. Una rebequeria, una caca líquida o el maleït entorn dient-te com ho has de fer es porten molt millor amb humor”, admet.

I és que tenir fills no és tan perfecte com a vegades es presenta. Per això, a la xarxa estan proliferant blogs, webs i perfils de mares i pares que, sense pèls a la llengua i amb una bona dosi de sentit de l’humor, desdramatitzen les situacions i es riuen d’ells mateixos de manera desacomplexada. En aquells moments en què se senten desbordats per la responsabilitat de ser pares, aposten per abocar les seves vivències al món 2.0. “Sempre he pensat que la clau és compartir el que et passa amb altres pares i mares, desfogant-te, mostrant les teves preocupacions, explicant els teus somnis. Compartint vivències t’adones que no estàs sol en aquest Titanic que s’enfonsa. Sempre hi haurà altres pares i mares disposats a donar-te un cop de mà traient aigua amb galledes del vaixell”, subratlla Escudero.

En el cas de les dones s’evidencia encara més la necessitat de confessar pors i inseguretats, perquè des de diferents àmbits de la societat els arriba constantment la imatge de la mare ideal, imposada per uns estàndards d’èxit i perfecció. És el que al món anglosaxó anomenen New Momism. Una visió romàntica de la maternitat que defensa que una dona només ho pot ser del tot si és mare.

Aquesta imatge de marassa lliurada a la família provoca discriminació, segons la doctora en psicologia social i autora del llibre El cuerpo silenciado, Sara Berbel: “Hi ha una forta contradicció en relació a la maternitat. D’una banda, ser mare es considera quasi sagrat, hi ha una enorme pressió i encara hi ha qui creu que una dona no ho és del tot si no és mare. Però després, a la pràctica, les mares són invisibles en l’economia, la cultura o l’art, i pateixen discriminació en l’àmbit laboral. En realitat, no es valora la maternitat ni les capacitats que implica. Així, l’exigència de perfecció en tots els àmbits és un dels signes de la discriminació de les dones en la nostra societat. Ens hem de poder equivocar, fracassar, sentir-nos lliures per comportar-nos tal com som, no com es dicta a les dones que han de ser segons l’estereotip femení. Cal desprendre’s d’aquesta culpa pesant que totes arrosseguem”, exclama Berbel.

L’alternativa

Gairebé en contraposició a la tendència del New Momism, des de la bitàcola anglosaxona estan triomfant iniciatives que van sumant adeptes que volen alliberar-se de la culpa de cometre errors en la criança i que s’ho prenen amb ironia. Blogs com Her Bad Mother (La seva mala mare) -que, segons la revista Time, va ser un dels 25 més influents del 2012-, Ninja Mom Diaries (Diaris de la mare ninja) i Motherhood Uncensored (Maternitat sense censura) funcionen com a altaveus per a totes aquelles mares que s’enriuen de les seves pròpies patinades i que fan pinya per sentir que no estan soles.

Una altra iniciativa que està tenint molt èxit a les xarxes socials és l’etiqueta d’Instagram #assholeparents (que podríem traduir per “pares estúpids”), on els progenitors comparteixen fotos de les marraneries de les seves criatures empipades.

A Espanya, la creativa publicitària Laura Baena ha fundat Club de Malasmadres, que té una presència molt activa a les xarxes, on compta amb milers de seguidors -sobretot males mares amb esperit crític i sentit de l’humor- que volen desmuntar tòpics i esbravar-se compartint els malabarismes per conciliar feina i maternitat.

“Hi ha hagut un canvi generacional. Som la primera generació de dones que ens hem format per créixer professionalment. Abans moltes hi renunciaven o donaven per fet que ser mare i professional no era un binomi possible. Ara no volem renunciar a res. Aquí rau el problema. Ens van vendre que podíem tenir-ho tot. I de sobte ets mare, topes amb la crua realitat i t’adones que en aquesta societat el model de mare està obsolet. I et sents mala mare perquè no arribes a aquest cànon absurd de mare perfecta. Davant d’aquesta situació, teníem dues opcions: frustrar-nos o clavar una puntada de peu a la culpa. Hem optat per la segona opció perquè simplement hem de sobreviure. Sense por que ens titllin de ser les pitjors mares del planeta o que ens acusin de no estimar prou els nostres fills. Som les millors mares que podem ser”, al·lega Baena.

Des del Club de Malasmadres combinen la reivindicació amb la befa, a través de formes irreverents i amb ganes de passar-ho bé a la vida. Elles mateixes es defineixen com a dones “amb molta son, poc temps, al·lèrgia a la carrincloneria i ganes de canviar el món”. Els cartells d’estil vintage amb frases (anomenades tips ) que llancen cada nit a Facebook en clau de conya i reflexió s’han convertit en lemes d’aquest col·lectiu.

“Les xarxes socials ens han ajudat a esplaiar-nos. Ens prenem la maternitat amb humor, compartint anècdotes i creant una comunitat on lluitem per no perdre la nostra identitat com a dones. Quan ets mare pateixes una crisi existencial, una lluita interna entre els teus dos rols. Però el rol de mare no pot aixafar el de dona, han de conviure”, reivindica Baena.

A casa nostra, l’escriptora i guionista Anna Manso també dóna veu a totes aquelles mares que se senten imperfectes a través de La pitjor mare del món, l’article que sota aquest epígraf escriu cada setmana al Criatures : “Pertanyo a una família gran, sóc la sisena de set germans, i tinc tres fills. Sé per experiència que sense humor la vida de família costa deu vegades més. L’humor no fa desaparèixer els problemes, però els fa més petits. I en una família els conflictes i problemes són el pa de cada dia. També les alegries, però la resta pot ser feixuc i cal poder-ho explicar i compartir, perquè tendim a pensar que els únics fills que no fan ni cas a la primera són els nostres... I resulta que els pares d’arreu del món estan igual de desesperats que nosaltres”.

Manso ha publicat el llibre La pitjor mare del món. El manual, on recopila els seus escrits estructurats en deu pràctiques lliçons per convertir-se en una mare imperfecta. Amb aquest format imita, i alhora ridiculitza, els manuals d’autoajuda per oferir una visió més realista i menys edulcorada de la criança. “Fins ara tot tendia a ser massa seriós i fins i tot transcendent. A mi em molesta especialment aquesta transcendència, la visió del progenitor que creu que perquè té fills ja és més bona persona. Només de pensar en aquests tipus de pares ja em peto de riure. La família és un nucli per a la tragèdia, però també és una font inesgotable de comèdia”.

Mares de còmic

No tan sols es fa humor sobre la maternitat amb paraules. A través del còmic també es reivindica la dona real, amb dibuixos. És el cas d’Agustina Guerrero, una il·lustradora argentina establerta a Barcelona que té com a alter ego de paper i tinta La Volàtil, una dona amb pèls a les cames que fa equilibrisme davant les estampes domèstiques o que no s’avergonyeix de les intimitats femenines. Són vinyetes en clau humorística, que busquen l’empatia i la identificació amb el lector -especialment la lectora-. I en aquest cas els dibuixos de còmic han fet el salt al paper gràcies a la xarxa. La Volàtil va començar penjada en un bloc, i després de l’èxit que ha tingut a internet ha passat a la publicació en llibre.

Quan Guerrero es va assabentar que estava embarassada va decidir dibuixar en temps real tot el que sentia a mesura que avançava la gestació. Al llibre La Volàtil. Mamma Mia! desmitifica la maternitat i els embarassos de manera crua i amb una mirada plena d’ironia. Il·lustra els nou mesos -dividits en tres trimestres- de la gestació humana com si tingués una conversa amb l’amiga que li hauria agradat tenir perquè li expliqués la veritat de l’embaràs de forma realista. A les seves vinyetes Guerrero guarda un espai per als pares, mostrant com també pateixen l’embaràs i viuen una revolució interna.

La veu dels pares

La majoria d’espais a la xarxa parlen sobretot de maternitat, i deixen més de banda els pares. Però la realitat és que ells també van trobant el seu lloc per poder-hi ficar cullerada. Cada vegada hi ha més blogs de pares que comencen a relatar les seves anècdotes i malestars en primera persona. Cinc homes han creat Vadepares.cat, on fan reflexions sobre què significa ser pares novells. Expliquen, amb sentit de l’humor, com el fet de tenir fills ha trasbalsat el seu dia a dia, i comparteixen les seves experiències des del seu punt de vista.

“Si bé ser pare és una gran responsabilitat, el fet de prendre-s’ho amb humor ajuda a riure’s de les situacions quotidianes que ens passen a tots. I el fet de compartir-les ajuda a fer que les tasques més feixugues o cansades passin millor. En lloc de pensar que ets un inepte perquè no saps posar la cadireta del cotxe, veus que és una dificultat que té molta gent”, exemplifica Francesc Balagué, psicopedagog, doctor en tecnologies i educació i ideòleg de Vadepares.cat.

A la comunitat de l’ARA Criatures també hi ha pares que relaten la paternitat en el món 2.0. Enric Bastardas, formador en comunicació i personal branding i autor del blog Personetes creatives, il·lustra amb ironia escenes quotidianes. “Compartir és terapèutic. I riure’s de ser pare també. Un dia em vaig trobar un lector del meu bloc que em va dir: «Gràcies per descriure amb paraules allò que ens passa a tots els pares». I és que, al final, l’únic que faig és transcriure situacions bones i dolentes per les quals passem tots els pares, i les passo pel filtre de l’humor”, emfatitza.

Carles Escudero, que també treu ferro a les situacions del seu dia a dia al seu blog, reflexiona sobre el canvi en el rol patern: “Cada cop més els pares hem deixat aquest paper d’eterns actors secundaris per passar a ocupar el lloc a la pel·lícula que sempre hauríem hagut d’ocupar, juntament amb les mares: el d’actors principals”.

Per la seva banda, Javier de Domingo ha posat el seu gra de sorra impulsant el projecte #siloshombreshablasen, en què organitza reunions de grups d’homes per poder compartir trucs pràctics i deixar anar sense embuts ni tabús les emocions i angoixes que aclaparen els pares.

“Els estudis fets mostren que quan els homes s’impliquen en la criança dels fills des que neixen no hi ha cap diferència en la capacitat d’amor i tendresa d’homes i dones. El problema és l’educació diferencial a què estem sotmesos des que naixem. Es comença a trencar l’estereotip de l’home com l’únic que porta diners a casa i se’l combina amb la paternitat”, conclou Sara Berbel. En són mostra moltes famílies, com la que formen la Sígrid, el Juan Carlos i l’Ariadna, que han il·lustrat aquest reportatge.