Quatre persones

S'acaba l'any, farcit d'emocions i bones notícies, com el llibre, i vull donar les gràcies a les quatre persones sense les quals aquests articles i el llibre no serien possibles. Sí, són ells i això, per molt que avui sigui el dia que és, no va de broma.

El pare de les criatures

El pare de les criatures és l'home que em va enredar dient-me: "Va, comencem ja a buscar, que potser trigarem i a l'estiu anirem a Grècia i seguirem buscant". A l'estiu naixia la gran dels MEC i encara no hem trobat temps per anar a Grècia perquè hem anat una mica de cul. Ell és el rei de l'optimisme i qui en dies claus m'ha salvat de saltar del pont de Vallcarca i no pas perquè tingués ganes de fer ponting sinó més aviat polleguering. Ell i jo sabem que mai de mais hem de començar la punyetera conversa: "Ara, si no tinguéssim nens, podríem anar de viatge a Nova York i tornar passant pel Canadà, les Bahames...". Prohibit! Ell i jo som feliços tenint el seient del darrere del cotxe ple. Perquè sí, és possible que et treguin de polleguera i ser feliç.

La gran

Va ser la gran dels MEC la que em va graduar en imperfecció. Als deu minuts de tenir-la en braços i sentir-la plorar ja vaig veure clar que allò no era la mentida podrida que t'endinyen en els llibres. I aquell bramar que jo no sabia què significava, ara ja sé què significa: "No siguis motivada mamaaaaaaa". Ella em va posar a lloc i em va ensenyar que la perfecció mata, i la humanitat i el caràcter fort d'una petita elementa que ja és un tros d' adolescentis comunis m'han salvat i m'han fet riure a carretades.

El mitjà

Al mitjà dels MEC, el Pol, li agraeixo que em traiés la bena dels ulls i deixés clar que la interacció entre dos MEC fraterns no havia de ser necessàriament una emulació de les germanes Ingalls. Gens. A més, em va fer aprendre moltes coses. Per exemple, que si pensava que l'energia de la gran dels MEC era suficient per abastir totes les ciutats del continent, la seva servia per al món sencer. I que si la seva progenitora pensava que ja ho tenia controlat, doncs que no. Ara enceta el camí de l'adolescència i sé que m'estimaria més si li comprés un mòbil. Em trobaria la millor! Seria tan fàcil fer-lo feliç... Però ara ja sóc una progenitora horrible i tot plegat ja ho anirem veient.

El petit

I, per últim, el petit dels MEC. De vegades algú, quan li explico com va anar tot, em pregunta: "I com vas tenir nassos de tenir-ne un tercer?". Perquè sí, no puc dir que no fos planificat, no puc excusar-me i dir allò de "senyor jutge, no sabia el que em feia...". No, tot plegat anava d'una cosa tan elemental com canviar de conversa: gran, mitjà, gran, mitjà... Prou! Ara, el petit. I l'últim, perquè ara ja sé que la unió genètica entre el pare de les criatures i meva NO produirà mestres de meditació zen sinó més aviat fabricants de Red Bull. Tenir el petit em fa sentir menys sola. És l'únic a qui li agraden els iogurts de soja, els fruits secs i una mica, una miqueta, els llibres. També aconsegueix que encara m'acceptin entre grups de gent de trenta llargs, ara que vaig cap als quaranta llargs. I, a més, amb ell ja puc ser una pitjor mare del món amb honors. I si ell i jo sabem que fa setmanes que només airegem l'equip de gimnàstica en lloc de rentar-lo, doncs mira, ens quedem tan amples. Gràcies a tots quatre per la paciència i pel vostre bon humor.