RAQUEL FONT

Obrint camí. L’educació emocional dins les aules

Menys conflictes i més benestar són els objectius de les escoles que aposten per treballar la intel·ligència emocional dels alumnes

Obrint camí
 L’educació emocional dins les aules / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Qui no ha jugat alguna vegada al clàssic joc de les cadires? Quins nervis i quina angoixa, oi? El moment en què para la música, tothom corrent per mirar d’esgarrapar un seient a la resta de participants per no ser exclosos del joc. Però que diferent que és el que sentim si l’objectiu és precisament el contrari! Que tothom s’esforci i cedeixi una mica del seu espai perquè ningú quedi fora. Aquest és el propòsit d’ Abraçades musicals, una de les dinàmiques que posen en pràctica els alumnes de P-3 de l’escola Guinardó de Barcelona, un joc en què quan la música deixa de sonar ningú resulta expulsat sinó ben al contrari, més integrat. Com menys cercles queden (en comptes de cadires), més grans són les boles de neu que formen els nens i nenes abraçant-se. Tothom hi té cabuda.

L’activitat forma part del programa d’educació emocional que fa gairebé una dècada que està impulsant aquesta cooperativa de mestres, amb l’objectiu que els seus alumnes siguin capaços d’afrontar amb més garanties els reptes que els planteja la vida quotidiana i, a més, puguin augmentar el seu benestar personal i social. Sheila Vilaseca és mestra de l’escola i n’és la coordinadora. Explica que al principi es van centrar en la mediació i la resolució de conflictes i que fa tres anys van reconvertir el programa per poder treballar l’educació emocional en un sentit més ampli, perquè entrés a formar part de la cultura del centre fins al punt que més d’un 80% del claustre ja està format en la matèria.

Actualment hi dediquen una hora setmanal de classe, a banda de les tutories. La Sheila vol deixar clar, però, que es tracta d’un treball constant: “No té cap sentit mostrar-se oberta i comprensiva durant la classe d’educació emocional i comportar-te de la manera oposada a l’hora de mates”.

Treballar les emocions

El programa de l’escola Guinardó té quatre objectius molt clars que es treballen des de P-3 fins a 4t d’ESO. D’una banda, els nanos aprenen a conèixer les pròpies emocions i les dels altres i també a regular-les. I, de l’altra, es potencia el desenvolupament de l’autoestima i la motivació dels alumnes i les seves habilitats socials, un apartat que inclou la gestió de conflictes i el treball cooperatiu, que, com a cooperativa de mestres que són, “es treballa molt a fons”.

Aquests objectius són força comuns en la majoria de centres que fan una aposta per l’educació emocional. També és en major o menor mesura la raó per la qual les escoles es plantegen fer una aposta com aquesta. “Necessitàvem millorar la convivència perquè hi havia molts conflictes i alguns nens, fins i tot, tenien conductes agressives”, explica Conxita Roca, directora de l’escola El Viver, un centre públic amb força mobilitat, situat al barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac, envoltat d’una realitat complexa: famílies amb dificultats econòmiques i molta diversitat cultural, especialment d’ètnia gitana. “Nosaltres els castigàvem, però no servia de res”, es lamenta.

A El Viver, el claustre va demanar poder fer una formació al departament d’Ensenyament de la Generalitat, que els va arribar el curs 2008-2009 a través d’Anna Carpena, una mestra especialista en educació emocional, que ha dedicat els últims anys de la seva trajectòria professional a sensibilitzar els educadors sobre la importància i la necessitat de formar-se en aquest sentit per poder, després, educar els més petits per ser emocionalment intel·ligents. “Els mestres estaven molt predisposats a formar-se perquè tots sentien molt la necessitat de trobar una altra manera de fer, de millorar -explica la directora-. Nosaltres som un model per als nens, per això vam treballar molt a partir d’aquesta idea. Es pot dir que ara eduquem d’una manera més integradora”.

La Conxita explica que, després de tres anys de formació, els mestres de l’escola El Viver van aprendre a treballar al voltant de tres eixos: el cos, a través de la relaxació; els sentiments, coneixent les emocions i posant-los nom, i la conducta, adequant-la a cada situació. “Hi hem guanyat molt -conclou-. Els nens han connectat amb com se senten i han pogut posar-hi paraules. Encara hi ha nens que es descontrolen però ja han automatitzat certes maneres de fer. Són molt més capaços de controlar la conducta, la qual cosa ha millorat la convivència dins del centre”. En aquest centre no hi dediquen un horari específic perquè entenen que “ha de ser una manera de fer de tot el dia”, però si en algun moment la mestra considera que és més beneficiós deixar d’explicar els continguts i posar-se a fer una activitat d’educació socioemocional, ho fa.

Acció transversal

A l’escola Pinyana d’Alfarràs ja fa 15 anys que van començar a fer educació emocional. En el seu cas, una de les mestres de l’escola, Laura Gasol -ara ja jubilada-, era formadora d’educació emocional i van aprofitar-ho per mirar de reconduir situacions complicades que es devien a una realitat també complexa, amb una àmplia diversitat cultural. Com a l’escola Guinardó i a El Viver, van començar per formar-se els mestres per aconseguir que l’educació emocional a la llarga fos un eix transversal però no ha sigut gens fàcil, segons assegura Carme Prades: “Nosaltres com a mestres no vam tenir l’oportunitat de treballar-ho quan estudiàvem”.

La Carme és l’actual coordinadora del programa d’educació emocional del centre lleidatà, i ara per ara hi dedica l’hora de tutoria, tot i que s’intenta que “l’educació emocional envaeixi tota l’escola”. “El que treballem més sovint, potser, és la resolució de conflictes, però donem molta importància a intentar que els alumnes siguin autònoms i que tinguin una autoestima adequada”, explica. No es tracta, doncs, d’ensenyar-los estratègies de regulació per controlar-se davant d’un conflicte sinó també per poder superar situacions complicades a la vida i d’aprendre com poden aconseguir els seus objectius, “creient en ells mateixos”.

I com reben els nanos tot aquest aprenentatge? La Carme no es pot estar de fer broma: “La teoria se la saben tota. Després fan el que poden, però imaginem-nos si no en parléssim!” S’ha de tenir en compte, a més, que a vegades des de casa no reben el mateix tipus de consignes. Hi ha nanos, per exemple, que a casa els diuen que si algú els pega el que han de fer és tornar-s’hi. “Nosaltres obrim camí i en un moment o altre algun fruit surt”, diu. La Carme n’està del tot convençuda.