Quan un amic se’n va per sempre et passen tot de coses pel cap. Moltes, no cal dir-ho, fan mal. Et pugen per la panxa i t’omplen d’una tristesa d’aquelles que et deixen sense força per a res, que t’amaren el cos i sobretot l’ànima. Si, a més, aquesta pèrdua és sobtada i absurda, la sensació d’incredulitat i impotència fa més gran el dolor. “No pot ser” passa a ser la frase que fa més quilòmetres dins el teu cervell i de tant repetir-la corres el risc de no deixar espai a totes les coses úniques i especials que aquest amic t’ha donat. Però encara que sembli impossible, a poc a poc, potser com a única manera d’apaivagar el buit que et deixa la seva absència, mires de fer lloc a totes les coses boniques que heu viscut plegats.
Penses en les tardes quan treia el cap per l’acadèmia d’anglès i festejava la teva sòcia entre classe i classe o quan et va convèncer amb aquella vehemència tan seva que el rugbi era un esport com cal i no la merda aquesta del futbol americà. Recordes també el dia que et va enredar per jugar a pitch-and-putt i del fart de riure que es va fotre quan tot just començar se’t va escapar el pal de les mans i va quedar penjat dalt d’un arbre. Penses sobretot en la cara que feia quan et trobava pel carrer, com s’aixecava de la taula de la terrassa de qualsevol bar i t’abraçava amb aquella força bruta tan seva, amb aquell somriure que et netejava el dia, com només ho fa l’amic de debò, que et fa sentir estimat sense dir res, malgrat fer massa temps que no el veus, malgrat haver-li posposat mil vegades el sopar que teníeu pendent i que ja no podreu fer.
Et passen pel cap mil records, sopars i revetlles de Cap d’Any a Londres amb nevades impossibles, però sovint el que et queda més, el que brilla com una moneda al sol, és un petit moment, una cosa petita dita un dia qualsevol. A mi, ves quines coses, sempre em quedarà el que em va dir un dia a casa seva. Parlava d’un dels seus fills i em comentava que li havia sortit una mica esquerp, però que a poc a poc l’estaven canviant. Quan li vaig preguntar com ho havia fet em va dir: “A base de petons”. Ell no ho va saber mai però anys més tard, quan vaig tenir a casa un nen rondinaire i esquerp vaig mirar d’aplicar la seva recepta infal·lible i em va funcionar. I és així com vull recordar-lo també, com un pare que va saber criar els seus fills de la millor manera possible: a base de fer-los cada dia milers de petons.
