TRINITAT GILBERT FOTO: CRISTINA CALDERER

Mare, ens podries explicar qui som?

Preservar la identitat després d'una adopció

La Roser Fernández desgrana records de les seves filles, la Mina (18 anys) i la Jana (15). "Al desembre farà 13 anys que vivim juntes!", em diu molt animada. I és que les tres s'avenen, s'estimen. "Jo només tenia assignada en l'adopció la Jana, que tenia 2 anys, però em vaig assabentar que al mateix orfenat tenia una germana, i vaig pensar de seguida a adoptar-les totes dues a la vegada". No va ser gens fàcil, però aquest tema són figues d'un altre paner. "En podries escriure un altre reportatge sencer perquè fins i tot vaig tenir problemes legals per sortir del Nepal amb les dues germanes!"

Avui ens hem trobat per parlar de la identitat, d'aquelles preguntes essencials que tota criatura que madura es fa algun dia: "Qui sóc?", "D'on vinc?", i que en l'adopció poden aparèixer amb més força. "Tan bon punt van arribar a casa, els hi vaig posar un professor a casa perquè mantinguessin el nepalès, però al cap de quatre classes em van dir totes dues que no volien continuar", recorda la Roser. "La Mina especialment era qui m'ho deia amb més fermesa i seguretat". De fet, la filla gran defensava la convicció que volia oblidar tot el que havia viscut al Nepal. Sempre que la Roser li preguntava per algun record, li contestava: "No me'n recordo". Va ser la seva frase estrella, fins que un dia, de més gran, la Mina li va dir a la mare: "Ara sí que no me'n recordo gens de veritat".

Records del passat

Malgrat això, la Roser els ha parlat de la seva família nepalesa. "Els hi he parlat del germà i la mare, que hi viuen, i els hi he explicat que la mare les va portar a totes dues a l'orfenat quan va morir el pare de tuberculosi". La mare nepalesa no podia mantenir els tres fills sola, i per això va desitjar un futur millor per a les dues filles. De fet, la Roser va pagar durant anys l'escolarització del germà nepalès de les seves filles, perquè hi ha volgut mantenir contacte a través de familiars i amics que han viatjat al Nepal. "Sempre els hi he dit que anessin a veure'ls i els hi fessin fotos per després ensenya'ls-hi a la Mina i la Jana".

Aquest estiu, una neboda de la Roser hi anirà, i la Mina ha esbossat el desig que potser també li hauria agradat anar-hi. Tot i això, la Roser sap que la Mina és qui s'ha volgut apartar més decididament dels seus orígens nepalesos. "En té mal record, perquè sempre diu que ella sola s'encarregava dels tres germans, que els preparava el dinar, que un dia el germà, molt petit, li va caure i es va cremar". Són records boirosos plens de dolor per a la filla gran de la Roser, "la mare del cor", per això ni ella ni tampoc la germana petita estan preparades per tornar-hi, al Nepal.

La Mina i la Jana han forjat la seva personalitat amb la mare del cor, la Roser. "Al principi, els costava molt acceptar el seu to de pell, perquè no la volien fosca, desitjaven tenir-la igual que la meva". Encara els enrabiava més quan algú del carrer els feia comentaris, que no tenien la intenció de ser maliciosos, però que acabaven posant el dit a la nafra. "Un dia els hi van dir de broma si no es rentaven". Ara són de pell més clareta que quan van arribar.

Aquesta diferència exterior les fa estar enfadades amb el món. "Potser també és l'edat, l'adolescència, que també ho comporta". Però és que la Mina i la Jana també demanen a la Roser per què no tenen pare. "Evidentment, no volen sentir-se diferents, i la meva situació de mare monoparental i el seu color de pell els fa pensar que no són com la resta". Però són pensaments, perquè la Jana i la Mina són dues adolescents que se senten molt catalanes, que estimen el país on han crescut i que s'enrabien si algú del carrer se'ls adreça en castellà perquè es pensa que no entendran el català. Fins i tot de vegades elles comencen a parlar en català i els contesten en castellà. I elles demanen expressament que els parlin en català. És la seva llengua materna, la del cor.

I, mentrestant, per als dubtes existencials, en un prestatge de casa hi tenen un diari que la Roser els va escriure i que relata tot el procés de la seva adopció. "És un muntatge que els hi vaig preparar amb fotografies, i hi recordo com els seus padrins i jo vam viatjar al Nepal per portar-les a casa meva". Cap de les dues l'ha volgut llegir, tan sols fragments esparsos, però la Mina i la Jana saben que el tenen allà.

I és que ara mateix tenen preocupacions més importants. La Mina està esperant les notes de tall de la selectivitat, i la Jana espera descansar a l'estiu per començar 4t d'ESO. I encara tenen més historietes, però són com les de totes les adolescents, que tothom les sap, perquè elles són com les altres. Només que tenen una mare que va ser qui les va parir, que viu al Nepal, i una altra, que és la del cor, amb qui viuen i a qui estimen amb passió.

Parlar dels orígens

La Marta San Martino Pomés, psicòloga de l'equip d'adopcions de la Fundació Vidal i Barraquer, recomana als pares adoptants que parlin dels orígens als nens des que tenen ús de raó, i que ho facin sempre en un clima de naturalitat. "La mateixa paraula adopció ha de sortir en un llenguatge espontani, natural". El mateix tema de la família biològica ("Et van fer uns altres pares, però jo t'educo") és delicat, assegura la psicòloga, i per això "esta bé anar-ho dient a poc a poc, a mesura que en són més conscients".

Ara bé, això sí, molt abans de l'adolescència, les criatures han de saber que van néixer de la panxa d'una altra dona, que va ser la mare biològica, però que la mare és l'adoptant. "La identitat del fill adoptat es complica a l'adolescència perquè ja és una etapa de turbulències, i s'hi afegeixen les diferències de pell, que encara els compliquen les preguntes: qui sóc?, d'on vinc?, sóc més d'allà o d'aquí?", diu San Martino.

Per tot plegat, la psicòloga recomana sempre que es creï un bon vincle des que són petits. "Tu vas néixer a Etiòpia, però no ets etíop, ets el meu fill", pot ser una frase per reforçar aquest vincle. "Mai no se'ls hi ha de mentir sobre els seus orígens, però sempre se'ls hi han de dir veritats que puguin pair segons l'edat que tinguin". Han de ser veritats que els ajudin a construir-se com a persones, que no els destrueixin. A la pràctica, de ben petits, "no cal que els hi diguem que els van abandonar en un orfenat, sinó que eren en una caseta, on els pares els van anar a buscar". Dit d'una altra manera: "Hem de tenir ben clar què els pot anar bé que els diguem segons l'edat que tenen". La paraula abandonament també és millor no fer-la servir sinó utilitzar l'expressió: "No et podia cuidar com tu et mereixies". Els pares adoptants també han de sentir que no menteixen, i el cert és que no ho faran tampoc amb les recomanacions que fa la psicòloga. Tot plegat és perquè quan el fill adoptat sigui adolescent tornarà a preguntar i haurà de sentir frases coherents amb tot el que se li ha anat explicant des de ben petit.

Així doncs, si de grans saben que els seus pares són a la presó (per exemple), serà una informació que es completarà amb la que sempre han sabut des de petits: "Els teus pares no et podien cuidar com tu et mereixies". Els pares adoptants han de protegir la criatura, però mai li han de mentir perquè això els condicionarà. I tot això tenint en compte sempre que la identitat en una criatura adoptada és molt complexa, perquè pot pensar fàcilment que és un fill de segona, perquè va sortir d'una altra panxa que no és la de la mare amb qui viu, i a més té diferències físiques que el connecten genèticament amb un altre món.

I encara hi ha un altre argument que els pot ferir més: un dia, algú em va abandonar; per tant, sóc algú abandonable. És una ferida primària (la de l'abandonament) que és real, que pot posar en perill el vincle, perquè l'adoptat té la por de tornar a ser abandonat, i en èpoques d'inquietuds pot aflorar. Què han de fer, doncs, els pares adoptants? Fer vincle, estimar-los, mantenir coherència amb la seva història personal, i mantenir-se ferms davant de frases com: "Tu no ets el meu pare". La resposta serà: "Esclar que sóc el teu pare, t'agradi o no. Som diferents per fora, però per dins, que és l'important, som ben semblants".