Al vespre em programo el dia. Hi he encabit mil encàrrecs d'aquells que duc enganxats com un xiclet a la sola de la sabata des de fa setmanes. Em llevo i un dels menors d'edat que tinc a càrrec em desprograma la jornada a cop d'angines furibundes. Cagunlou! Sé que, malgrat que se li escapi el riure per sota el nas quan li dic que no, que no pot anar a escola, no en té cap culpa. Però alhora tinc la certesa que les neurones immadures dels nens posseeixen un neurotransmissor capaç de captar els dies de vacances intersetmanals dels seus pares, les estades en un balneari dels avis-cangurs i les reunions inajornables dels seus progenitors.

Avantatges perillosos

Servidora és autònoma, cosa que vol dir que no fitxa enlloc però que si no treballa no cobra. Té desavantatges però també té alguns avantatges... perillosos. Si un dels menors d'edat que tinc a càrrec es lleva amb el cos ple de taques no cal que el retoqui amb pintura acrílica de color carn i l'enviï a l'escola. Puc quedar-me amb ell a casa i provar de fer una estupidesa: treballar. En aquestes ocasions l'índex de vegades que un nen pot arribar a dir "mama" passa de 37 vegades per minut a 59 i l'interfecte que feia ulls de cabridet a punt de ser sacrificat a les vuit del matí ara salta pel sofà intentant matar el Darth Vader i la meva paciència, tot alhora.

Sempre hi ha el recurs narcòtic de la tele tot i que té contraindicacions. Una vegada em vaig oblidar del menor d'edat durant nou hores mentre teclejava abstreta a l'ordinador i en tornar al sofà, el nen, incapaç d'articular paraula, no parava de cantar la sintonia d'un anunci de rentadores. L'altre extrem, tancar la tele i desplegar davant seu les possibilitats dels jocs, treballs manuals i lectures, també és perillós si el malalt és un menor de categoria 1, la dels 3 als 7 anys. Perquè llavors, si un no està atent, algú pot obrir paquets de farina amb ganivets de trinxar, pot fer que nevi al sofà amb la farina i pot organitzar olimpíades d'hivern per aprofitar la neu que ha caigut al sofà...

Ara per casa hi ha menors d'edat que poden quedar-se estones sols mentre els virus ocupen el seu cos. Però és una altra situació falsament còmoda perquè els interfectes truquen cada mitja hora al despatx o al mòbil per informar de la lectura del termòmetre o perquè cada poca estona rebo un correu electrònic que m'avisa que algú s'ha registrat a un joc nou d'ordinador. En resum, que aquell dia, ja sigui a casa o al despatx, la dispersió i la baixa productivitat està assegurada.

Funcionen massa bé

I després hi ha l'enigma. Quan jo era petita i estava malalta jeia al llit tot el sant dia, per què ara és diferent? Després de rumiar-ho he arribat a la conclusió que la culpa la tenen els antitèrmics de nova generació. Les xeringades roses, taronges o vermelles són massa eficaces i provoquen situacions equívoques. Com quan el pediatre em va trobar un forat per visitar el malalt i llavors vam arribar a la sala d'espera i el nen, amb l'esperit ressuscitat a cop de química, va fer una demostració als altres malalts del ball de hip-hop que havia après mirant la tele. Tota la meva credibilitat se'n va anar a prendre pel sac i aquell home mai més va oferir-me una visita d'urgències un divendres a la tarda. Per consolar-me vaig fer el que no heu de fer. Em vaig xeringar amb substància antitèrmica taronja i vaig encarar el cap de setmana amb energia renovada. Amb nen malalt i tot.