MARTÍ MOLINA

Jugar a fer La Patum. La canalla, protagonista

La Patum és Patrimoni de la Humanitat des del 2005. Les criatures hi participen activament i, fins i tot, tenen una jornada en què són els grans protagonistes

Tot va començar fa més de cinquanta anys com un joc dels nens del barri. Es tractava d’imitar els gestos i els balls que els grans feien a la plaça de Sant Pere de Berga. Era una època molt diferent, amb menys distraccions, sense televisió ni estrelles mediàtiques. Els petits no volien ser el Kubala de torn. Amb prou feines sabien qui era. Ells volien imitar els seus ídols de debò, els que feien dansar amb tanta elegància i majestuositat els Gegants, les Maces, les Guites i els Nans Vells.

Així va néixer La Patum Infantil, al carrer Pinsania de Berga, quan les filles de Joan Rafart van demanar al seu pare que els construís un Gegant. Després arribarien més comparses.

“A Berga es feien moltes Patums de barri i l’Ajuntament va decidir convocar-les totes el 1956. Però la que va perdurar va ser la de Pinsania, segurament perquè era la que estava més elaborada”, explica Albert Rumbo, geganter i historiador especialitzat en La Patum. Des d’aquell moment que cada divendres de Corpus els més petits tenen aquesta seva festa particular.

La data més esperada

I ahir va ser aquest dia, quan les figures empetitien i els xics es feien grans. Al migdia tocava La Patum de Lluïment. I a la tarda La Patum completa, que evidentment incloïa dos salts de Plens. Una execució perfecta per a una feina que s’havia cuit a foc molt lent.

El responsable de La Patum Infantil és el Teti Montaner, nét del fundador. Ell encapçala un grup de cinc persones que es reuneixen periòdicament al llarg de l’any. A mesura que s’acosta la data s’augmenta el ritme i a falta de tres setmanes ja es treballa a ple rendiment amb els assajos, que mobilitzen una cinquantena de monitors. “Els petits arribaven amb moltes ganes de jugar, però nosaltres els vam intentar explicar que la Patum és una cosa seriosa. Primer calia aprendre per ahir passar-nos-ho bé”.

Es va assajar de dilluns a divendres, durant una hora i mitja. Primer aprenent els moviments bàsics de cada ball, després executant-lo al ritme de la música i finalment amb la figura corresponent. “Vam heretar un ball però no un mètode. Nosaltres hem elaborat una manera per ensenyar els petits a ballar -apunta Joan Serra, que és monitor dels Gegants-. Per això no van agafar la figura el primer dia. Calia anar pas a pas. No servia de res saber-lo dur sense saber ballar, o a l’inrevés”.

Treball de fons

El mètode, lent al principi, acaba quallant. “Inicialment anava perdut, però de seguida se’n va sortir”, deia amb orgull l’Elisabet, mare del Martí, que amb cinc anys hi va participar per primer cop fent de Turc. Ell va ser un dels pocs afortunats que va obtenir plaça. Igual que el Pau, de nou anys, que per fi va poder ballar els Nans Vells. “Feia anys que volia i no podia!”, explicava la Rosa, la seva mare, mentre observava amb atenció un dels balls. “De tota la feina que fem, la més difícil és dir no a un infant. Però no tenim més remei, si no, seria un desgavell tant organitzatiu com de resultat”, comenta Montaner. Aquest any hi participaran 150 nens i nenes d’entre quatre i catorze anys, però més del doble s’han quedat sense plaça.

La Unesco va declarar La Patum Patrimoni de la Humanitat el 2005, i la infantil en va tenir part de culpa. “La Unesco hi va donar més importància que nosaltres. Per ells assegurava la continuïtat de La Patum, a més de ser un planter de patumaires”, argumenta Albert Rumbo. No va ser l’únic avantatge. “Molta gent coincideix a dir que avui es balla molt bé a La Patum dels grans, i nosaltres en tenim part de culpa. La majoria han passat abans per aquí”, diu Montaner, el director d’orquestra d’una escola inesgotable de patumaires.