Hans El Llest

Hans el Llest va aprendre del seu propietari, Wilhelm von Ostem, un professor jubilat de matemàtiques d'un Gymnasium alemany, a resoldre senzilles operacions aritmètiques i ho demostrava per les fires dels pobles de Suïssa entre manifestacions d'entusiasme."Quant és 3 més 2?", li preguntava el Wilhelm. El Hans responia immediatament colpejant el terra cinc vegades amb la seva peülla. De les sumes senzilles passaven a les restes, les multiplicacions, les divisions i fins i tot a senzilles operacions amb fraccions. Després les preguntes es complicaven una mica més. "Si avui som dimecres 16, quin dia del mes serem el dilluns de la setmana vinent?" Per descomptat, el Hans donava 21 cops a terra.

Aquesta història és completament certa. A finals del segle XIX era tema de conversa popular i erudita a Europa i Amèrica. En podeu trobar molta informació a internet. És fàcil imaginar-se la curiositat que envoltava un cas que semblava posar en qüestió de manera dramàtica les fronteres entre l'home i la resta d'animals. Es va formar una comissió d'investigació el 1904, dirigida pel psicòleg i filòsof Carl Pfungst, que incloïa també un veterinari, un mestre, un oficial de l'exèrcit i el propietari d'un circ. Wilhelm von Osten va acceptar de bona gana col·laborar-hi. No tenia res a amagar. I, efectivament, després de moltes proves, la comissió va concloure que no hi havia frau.

Cara a cara

Pfungst, però, no estava completament satisfet descartant el frau. També volia saber la veritat. Va descobrir que el Hans era del tot incapaç de donar una resposta correcta si l'interrogador es cobria la cara. En aquesta situació es mostrava violent i mossegava a tothom. Era un animal amb molt poca resistència a la frustració.

Seguint aquesta pista, Pfungst va arribar a una conclusió que el va deixar perplex: el Hans començava a colpejar el terra sense saber quan s'havia d'aturar. Si l'encertava era per la seva extraordinària capacitat per llegir en els microgestos de la cara del seu interrogador (fos el Wilhelm o un estrany) quan havia donat el nombre de cops correctes.

La conclusió és senzilla, encara que potser avui, en el món de les noves tecnologies, no sigui gens òbvia: la relació cara a cara és la relació educativa. Si ho és per a un cavall, com no ho ha de ser per a un nen? Però per ser educativa ha de ser sincera, diàfana i plena de confiança.