«'Hagas lo que hagas, la cagas'»

«'Hagas lo que hagas, la cagas'» / FOTO: JORDI PIZARRO Zoom

Tenir un fill és una cosa que decideix la mare. En el meu cas sempre ha estat una iniciativa de la futura mare a la qual m'he sumat content i il·lusionat. Els homes ens hi podem sumar o ens hi podem negar, a ser pares, però qui té la clau del pany és la dona. En el meu cas, tenir un fill és una decisió que sempre he anat ajornant, fins que he topat amb algú que m'ha dit que això ja no s'ajornava més. I he estat obedient, sovint. Per a l'home tenir fills és un trajecte més intel·lectual.

Ara tens 58 anys i un fill que comença a caminar.

Sí. Ja estic sortint de l'adolescència.En això de fer de pare sempre he tingut la sensació d'haver de començar de nou. No he pogut aplicar mai gaires patrons. Un principi que sí que he procurat seguir és intentar educar amb l'exemple.

I quin exemple dónes?

Doncs el d'algú molt poc autoritari. I sovint se m'ha criticat per ser massa permissiu. Però he volgut ser dialogant i fer amb els fills de manera coherent amb com veig la vida. Mira, conec algú que s'ha passat mitja vida emborratxant-se cada vespre i resulta que el primer dia que un fill adolescent torna a casa begut, l'envia corrents al psicòleg.

Defineix què és ser pare.

Un acte de responsabilitat. Quan tens un fill t'adones de seguida que, en els pròxims anys, dependrà de tu, de com gestionis tot el que et va passant a la vida. Com ara un divorci, com m'ha passat a mi, i que amb fills és complicat. De tota manera, jo sempre he tingut la sensació de fer-ho malament. Tinc una divisa pedagògica molt bona però és en castellà: hagas lo que hagas, la cagas .

Podria ser el títol de l'entrevista.

Tant la pots cagar per ser autoritari com permissiu. La solució és posar-hi ganes i amor, i algunes coses van bé i d'altres no tant. Quan ets pare has de lluitar molt per no fer que el teu sentit de responsabilitat s'acabi convertint en sentit de culpabilitat. I si tens aquest sentiment de culpabilitat, fàcilment et pots convertir en víctima de tota mena de xantatges emocionals.

Com ho resolia això el teu pare?

Ell no s'angoixava tant com jo. El recordo com un home totalment tranquil. Jo em preocupo per anar a totes les reunions, per anar a parlar amb els tutors. El meu pare en sa vida no va anar a parlar amb ningú de mi.

Tu has estat un pare jove i un pare madur.

No tan jove, perquè el primer fill el vaig tenir quan ja m'acostava als quaranta. Jo veig aquests pares que carreguen motxilla, tenda i nen i se'n van a la muntanya. Entenc que això per al nen ha de ser meravellós. Però jo mai no he estat així. Prefereixo dormir a l'hotel i dinar al restaurant.

¿Així que tu no construeixes cabanes?

No, i en això tiro cap al meu pare, que hauria dit: "Construïu-la vosaltres, que jo estic llegint el diari". No he aconseguit ser mai aquest tipus de pare actiu, dinàmic, esportista. I això amplifica el meu sentiment de culpa.

Doncs digues una qualitat que tens com a pare.

Doncs crec que sóc proper, molt assequible i afectuós. La meva part afectuosa flueix molt amb els fills. La teva part tendra la descobreixes quan tens fills. És una part que els homes tenim soterrada, reservada, fins i tot ens és desconeguda. Un fill et posa en contacte amb la tendresa, que és una dimensió de l'amor molt diferent de l'amor que sents cap als amics o la parella.

La tendresa...

Com a pare m'he inclinat més cap a la tendresa que cap a la duresa, i no és una decisió, és que em surt així. I un fill, encara que tingui vint-i-cinc anys, et desperta aquesta tendresa. En la seva vida, sempre l'estàs veient començar a fer coses noves.