Finalment, no som iguals

Acomençament de curs alguns instituts em demanen fer una mena de lliçó inaugural. Normalment, dialogo amb els nois i noies sobre "Deu coses que aprendré aquest any". Al decàleg, després de parlar sobre les metàfores per enamorar o de com descobriran les raons científiques de per què les ones hertzianes no s'enreden amb tants WhatsApps que circulen a la mateixa classe, suggereixo com a última proposta: "Tindré un amic xinès, sortiré a les festes amb un del Camerun, faré que la Fàtima vingui a la colla".

Aquest any, però, no sabré què dir. Si el pare de la Fàtima fa temps que no té feina difícilment ella podrà ser una més del grup. Quan faci 18 anys haurà de mirar de no fer el burro i tenir accidents perquè no podrà anar a l'hospital, si no es troba bé ja no podrà portar la nota del metge per justificar una falta, no podrà comentar alegrement amb les seves companyes que tenia un determinat malestar i ha pres alguna pastilla. Potser ella encara ho podrà fer, però el pare i la mare ja no. Viurà en una família que ha perdut el dret a la salut.

La realitat obliga

Hauré de canviar aquesta part de la xerrada. Ara els hauré de dir: "Aquest any confirmaré que tots els col·legues no són iguals, que tots els joves no poden ser iguals. Perquè ara, també a l'escola, convivint amb els seus companys descobriran que quan els explicàvem la igualtat dels éssers humans mentíem. Comprovaran que no tenim raó quan els obliguen a conviure en peu d'igualtat, que era una faula tot allò del valor de la diversitat.

Ara podran dir: "Era jo qui tenia raó i els profes els equivocats. Si els que diuen que són com jo no poden posar-se malalts, no poden anar com jo al metge, no poden rebre tractaments i medicines ... és que tothom no és igual". Tampoc no és que ara fossin molt iguals. Perviu el "No són d'aquí". Per lligar hi ha classes. Tanmateix, podíem parlar de la seva comuna condició de joves o d'estudiants. Les diferències joves són moltes i les d'origen es podien diluir. ¿Un jove català d'origen llatí o berber sentirà que val la pena formar part de la nostra comunitat sense ni el dret a ser atès amb normalitat pel sistema de salut? ¿Els joves amb carnet del país sentiran que un jove sense drets bàsics és igual que ells o practicaran amb més facilitat l'exclusió? Hauré de canviar l'última frase: "Aprendré a lluitar amb els companys perquè tots el joves tinguem els mateixos drets".