La cua de Quiró
GREGORIO LURI

Escoles innovadores

Fins no fa gaire les escoles competien entre elles per veure quina era la millor. Ara competeixen per veure quina innova més. La pitjor acusació que podem dirigir a una escola no és que tingui un nivell baix de coneixements, sinó que no innovi. Cap persona assenyada s’oposarà a canviar el que calgui quan la seva pràctica reflexiva així ho suggereixi, però em pregunto si és gaire assenyat creure que tota innovació -si realment és nova-és bona.

I aquí tenim la qüestió. Què és innovador? Doncs el que els comissaris pedagògics de la innovació decreten com a tal. Per què és innovador el treball per projectes si té cent anys d’antiguitat? Per què la teoria de les intel·ligències múltiples es considera innovadora i la teoria THC de la intel·ligència no, malgrat que disposa de moltes més evidències científiques a favor? Per què hem de fer cas als partidaris de l’educació emocional i no a Eva Illouz o Richard Sennett? Quin és el fonament científic de la psicologia positiva? Per què cal educar en valors i no fer-ho en virtuts? Està molt bé que els alumnes siguin creadors de coneixement, però encara seria molt millor que fossin creadors d’un coneixement valuós, ja que, pel que sembla, encara hi ha una diferència notable entre no importa quin quartet de corda de Beethoven i les obres completes de Georgie Dann.

La tradició no és dolenta

Com és que estem tan segurs que no tenim res a aprendre dels èxits d’Adolphe Ferrière i -especialment- dels fracassos de l’escola progressista de Dewey? Segur que la tradició no pot ser tan dolenta si encara avui defensem la idea que l’alumne ha de ser el centre, que és un lema de Claparède (1873-1940).

Com que als pares se’ls parlarà molt d’innovació aquests dies, potser ells poden demanar per les evidències avaluables que es comprometen a assolir els innovadors. Seria molt d’agrair que els pares sortissin de la visita a un centre escolar amb algun compromís sobre el nivell d’anglès o de matemàtiques que assolirà el seu fill en acabar l’escolaritat.

S’està formant davant nostre una elit cognitiva amb els joves que són capaços de salvar de manera eficient la distància creixent entre els interessos espontanis de l’infant i les demandes professionals de la vida adulta. Aquesta distància només es pot salvar aprenent a discriminar el coneixement valuós de la quincalleria intel·lectual. El nostre món tecnològic s’infantilitza promovent el consum, però es professionalitza cada vegada més seleccionant enginyers.