És migdia, fa un sol primaveral i una desena de nens entre els dos i els cinc anys estan gaudint del joc i de l'aprenentatge envoltats de natura. Cadascú fa el que més li ve de gust, però sempre respectant els altres i els límits establerts. La Nídia salta de la caseta de plàstic a la màrfega de dimensions olímpiques, la Joana canvia cadiretes de lloc i el Nil s'entreté amb el sorral. En una catifa, la pedagoga Ester Adrover explica un conte a la canalla. S'hi respira harmonia. Som a la Moixaina de Valldoreix, un espai d'acompanyament respectuós per a menors de 6 anys i les seves famílies. Va néixer de l'interès de l'Ester i de l'artterapeuta Laia Casals per un "acompanyament no directiu als infants, amb el qual es respecten el ritme i els interessos de cadascú. "Aquí no s'uniformitza ningú. Confiem que el nen desenvolupa les seves capacitats i recursos interns sense que l'adult hi intervingui constantment", detalla. Arriba l'hora de dinar i els pares, que han portat el menjar, paren la taula a l'alçada de la canalla. Tothom tria el que vol menjar, sense imposicions ni presses. "S'autoregulen sols. Mengen el que necessiten. Com a mare, és el que més em va costar acceptar, perquè estem acostumats a decidir per ells. Però veig que funciona bé", detalla Núria Egui, mare de l'Oren i la Joana. "El nen venia d'una guarderia tradicional i tenia la sensació que l'aparcava. Aquí em trobo amb persones que m'acompanyen en el procés educatiu i tots estem creixent. Ara, a Moixaina, els veig més feliços", exposa.
Tot i que beu de diferents fonts, l'educació lliure, viva o activa pren com a punt de partida les reflexions del psicòleg, filòsof i biòleg suís Jean Piaget (1896-1980), que va escriure que "aprendre és inventar". També té en compte la línia de pedagogs com Maria Montessori, Célestin Freinet, Francesc Ferrer i Guàrdia, Rosa Sensat i Pere Vergés, que defensava que "només s'aprèn el que s'aprèn per un mateix". El matrimoni format per Mauricio i Rebeca Wild són un altre referent, ja que el 1977 van fundar l'escola lliure Pesta a Quito (Equador). En l'última dècada han anat sorgint diferents projectes per tot l'Estat, amb diferents situacions de legalitat: abans de l'educació obligatòria hi ha associacions de criança compartida, cooperatives, grups de pares o d'educadors. I a partir dels 6 anys hi ha nens que s'escolaritzen en centres públics com El Martinet de Ripollet, el Joan Coromines de Mataró, Els Encants o Congrés-Indians de Barcelona, on els educadors treballen colze a colze amb les famílies. El setembre que ve obre les portes l'escola activa Liberi de Premià de Mar, amb un projecte pedagògic validat per la Generalitat.
La importància del joc
Pere Juan, psicòleg i psicomotricista, va ser un dels impulsors, juntament amb Anna Bach, del projecte educatiu La Caseta, del barri de Gràcia de Barcelona l'any 2000. "La nostra inquietud era crear un espai de respecte a les necessitats dels infants, donant-los un suport emocional, d'autonomia, d'experimentació i exploració de l'entorn. Estem satisfets dels resultats", diu. "A través del joc, que és l'activitat principal per a l'infant, desenvolupa la seva motricitat, les seves capacitats cognitives i madura emocionalment i socialment", segueix. En desenes de debats a la xarxa es tendeix a enfrontar l'educació tradicional amb l'activa. Les veus crítiques contra aquesta opció argumenten que "són nens que no donen resultats i hi ha criatures de 6 anys que no coneixen bé les lletres o els nombres". Però Juan rebat la crítica argumentant que posen "l'accent en l'acompanyament emocional i a oferir possibilitats d'experimentar amb el seu cos, amb materials, el joc simbòlic..." "No ens preocupa l'aprenentatge de continguts. Això es dóna per si sol de manera contextual. En la nostra cultura hi ha el llenguatge i els nombres i, en un moment donat, l'infant s'hi interessa. De tota manera, l'etapa dels aprenentatges cognitius és de 7 a 12 anys. Avançar etapes no és bo, perquè treus energia d'on se n'hauria de posar en aquesta etapa", diu Juan. El psicòleg destaca que "si es respecten les veritables necessitats dels infants de 0 a 6 anys, quan passin a l'altra etapa mostraran una gran seguretat i connexió interior, una gran capacitat per gestionar els conflictes (maduració emocional) i una gran disponibilitat per a qualsevol mena d'aprenentatge".
Gemma Almagro, sociòloga i traductora que fa 10 anys que treballa d'educadora, li dóna la raó. "Són criatures amb molta seguretat personal, que tenen clar què els agrada i què no i que saben identificar els sentiments, tant els bons com els dolents. Tenen molta autonomia, són molt responsables i adquireixen una intel·ligència emocional impressionant". Al costat de Cristina Blanco, també mare, va engegar fa cinc anys l'escola activa El Tatanet del barri de Sants de Barcelona. "Als que ens acusen de ser uns pares despreocupats, només se'ls pot rebatre dient que no hi ha res més responsable que fer-te càrrec de l'educació dels teus fills", apunta.
Sense judicis
En aquest sentit, Eva Cobos, mare del Nil i de l'Ada, és un clar exemple de la implicació. "Portava el nen a un espai familiar, però com que és molt físic, tota l'estona en moviment, allà em feien sentir com si ell tingués un problema i jo no fos prou bona mare. Des que hem vingut a Moixaina, el Nil ha sigut tota una descoberta. Aquí s'expressa tal com és: actiu, però també té els seus moments de tranquil·litat", assegura.
Laia Casals, que acompanya les famílies de Moixaina, afirma: "Per sistema, no ajudem els nens a aconseguir fites físiques, com per exemple enfilar-se a un lloc. Pensem que quan el cos està preparat per fer-ho amb seguretat, trobarà la manera d'aconseguir-ho". Si hi ha un conflicte i un nen en pega un altre perquè no li deixa una joguina, "no es jutja ni se'ls etiqueta de víctima o dolent". "Cal atendre'ls els dos, crear l'espai perquè puguin dir-se què necessiten i què senten amb paraules i esperar que trobin la resolució del conflicte, de vegades de maneres inesperades per a l'adult. Resulta enriquidor per a tothom i moltes vegades emotiu", conclou.
