La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Deures d’estiu

Tot i que ara l’activitat principal a les escoles ha de girar al voltant de l’escriptura -manen els resultats de les competències bàsiques-, la mestra els va recomanar que durant les vacances llegissin molt, però no de la manera que havien practicat durant el curs.

Si aneu a la platja, els va dir, feu una lectura atenta de la gran quantitat de tatuatges que us envoltaran. N’hi ha de tota mena. Missatges senzills, com “Amor de mare”, per exemple. Missatges més complexos, com l’escarit “Sandra”, i fins i tot alguns que repeteixen eslògans coneguts. Tant se val, el que cal fer és un procés semblant al que tot seguit descric.

Comenceu per una lectura literal. El ja citat “Amor de mare” us pot servir d’exemple, perquè explicita una unió entre el tatuat i la seva mare; una unió que, amb tota probabilitat, adquireix el valor d’un homenatge i així posa en relleu la importància del vincle més important del món, perquè de mare només n’hi ha una. A continuació, busqueu missatges que us convidin a fer prediccions, com pot ser “Sandra”: és la filla?, la companya?, una veïna? Després, no us oblideu de fer pràctiques multilingües, perquè trobareu missatges escrits en tota mena de llengües.

Per donar una dimensió social i emocional als deures de la canícula, la mestra també els va proposar d’anar més lluny i imaginar per què hi ha tantes persones que tracten el seu cos com si fos les parets d’un museu o les pàgines d’un llibre. ¿Pensen, tal vegada, que la fi del llibre és a prop i que elles representen el futur d’un món sotmès al dictat de la literatura condensada que representen els missatges?

La bona mestra pensava tot això quan els va posar aquests deures d’estiu i s’imaginava com serien els informes PISA dels tatuatges. Pensava, també, que aquests tatuatges són com els poemes escrits a la pedra. Per això els va demanar llegir-los entre línies a les pells, interessar-se pels missatges del món i buscar-ne la interpretació.

I, amb un lleu somriure als llavis, la bona mestra els va suggerir, per acabar, que es representessin com es veuran aquests missatges quan els cossos esplendorosos tendeixin, per l’inexorable pas del temps, a la gàrgola. ¿Seran restes de paraules que penjaran flàccidament i que ens recordaran que tot és efímer, fins i tot el que portem esgrafiat a la pell?