AINHOA BOIX

Continguts violents, alerta!

La realitat familiar i de l’entornés més important que els continguts als quals puguin accedir els infants

No importa l’estudi al qual es recorri, si a l’elaborat pel psicòleg anglès Aric Sigman amb el títol Temps per veure la pantalla, si al realitzat per la doctora nord-americana Lindsay A. Robertson titulat Infància i adolescència. Televisió, visualització i comportament antisocial en l’adultesa primerenca o si a qualsevol dels publicats per la revista Pediatrics amb els mitjans de comunicació i els nens com a tema. Tots arriben a la mateixa conclusió: que els nens passin més d’una hora davant el televisor o la consola no és bo, i menys quan els continguts als quals accedeixen són violents.

A més de la passivitat, l’apatia, els trastorns del son o l’obesitat infantil de la qual alerten pediatres i psicòlegs, ens trobem amb un altre risc, doble: que els menors reprodueixin les conductes agressives de la tele o els videojocs i que s’hi facin insensibles, que les banalitzin. Per aquest motiu els especialistes, a més de coincidir en els efectes negatius d’una exposició perllongada a continguts violents, també defensen la mateixa metodologia a seguir per evitar, justament, aquests efectes.

I el modus operandi no és cap altre que controlar les hores que passen els nens davant de la televisió o d’internet, supervisar els continguts als quals tenen accés i, en la mesura que sigui possible, acompanyar-los durant el visionat. Com explica el pediatre Dimitri Christakis, director de l’estudi La modificació de contingut multimèdia per a nens en edat preescolar : un assaig controlat aleatori, “no és qüestió d’apagar el televisor, sinó de canviar de canal”. I encara més: “Cal tenir en compte que el que els nens veuen és tan important com la quantitat de temps que passen mirant-t’ho”. Una opinió que comparteix la doctora en psicologia i professora del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona Pilar Medina-Bravo.

Acompanyament

Per a aquesta docent, la idea no és prohibir-los que vegin televisió, ni tan sols mantenir-los aïllats de qualsevol pel·lícula, sèrie o dibuixos animats que continguin alguna escena violenta, sinó oferir-los continguts apropiats a la seva edat i ajudar-los, a través de l’acompanyament i del diàleg, a crear un pensament crític. I per això assegura: “Aïllar els nens no serveix de res; és necessari fomentar el seu esperit crític. Quan un pare o una mare seu al costat del seu fill i li explica el que està veient, li està donant les claus perquè pugui codificar el missatge”. A més, aquesta docent catalana recorda que els mitjans de comunicació poden ser una eina educativa de primer ordre, un element més per a la reflexió, de manera que és important que les criatures hi tinguin contacte, però raonat i controlat. “Parlar del que estan veient és una manera d’apropar-nos al seu món i de portar-los al nostre per introduir la reflexió”, explica.

Pensa d’una manera semblant la responsable de continguts televisius de Teleespectadors Associats de Catalunya (TAC), Mar Pons. Com Medina-Bravo, creu en el paper didàctic que poden tenir tant la televisió com internet, i està convençuda que el bon ús o el mal ús d’aquests suports depèn dels pares, de la seva implicació a l’hora de seleccionar els continguts que consumiran i de la seva presència durant el seu visionat. “Està comprovat que la companyia d’un adult canvia radicalment els efectes dels productes audiovisuals que pot consumir un menor. La seva intervenció els ajuda a la comprensió i pot portar a una conversa en profunditat sobre temes importants que la televisió només tracta superficialment”, explica la representant de TAC, una institució que, a través de la seva pàgina web (www.taconline.net), ofereix informació a pares i educadors sobre els programes que poden ser més adequats per als menors.

L’exemple

Tot i que la supervisió dels continguts i l’acompanyament són imprescindibles quan parlem de nens i consum audiovisual, no és l’únic instrument que tenen a l’abast els pares per evitar els efectes negatius que se’n deriven. Segons Medina-Bravo hi ha un altre recurs importantíssim i del qual, sovint, progenitors i adults en general s’obliden: l’exemple que els donen els adults. I és que, com explica aquesta professional, els progenitors són el mirall on es miren els fills. La manera com es relacionin amb els altres i els continguts audiovisuals que consumeixin en el seu dia a dia són un patró per als més petits. “La grolleria i la banalitat no la destil·len únicament els videojocs i els dibuixos animats”, indica aquesta doctora en psicologia, que recorda que la societat està plena de missatges violents. “Hi ha un altre tipus de violència que estem exercint i els nostres fills la veuen. Quanta gent veiem al carrer que diu: «Mira quants immigrants. Vénen i ens prenen la feina»? Jo sento molt missatge violent”.

Però Medina-Bravo no és l’única que pensa d’aquesta manera. L’educadora social i cofundadora de l’Escuela de Padres Activa de Mallorca, Karen Frasser, també creu que l’exemple és fonamental quan parlem de nens i educació. “L’objectiu de l’educació no és ni prohibir ni restringir tot el que pugui ser nociu per als nens, sinó ensenyar-los a tenir criteri, i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple. Que ells vegin que els pares veuen programes interessants, que dediquen un temps a la lectura, que fan esport, que es parlen amb respecte…”, comenta aquesta professional que, en la llista d’efectes negatius per la sobreexposició a continguts violents, n’inclou dos de decisius: la dificultat per diferenciar la realitat i la ficció que presenten alguns nens, i la falta d’empatia amb els altres.

Modificar la conducta

Però, ¿què passa si els menors reprodueixen conductes o paraules violentes apreses en la televisió, en els videojocs, a internet o al mateix carrer? Llavors, segons explica Frasser, podem utilitzar la sobrecorrecció, una tècnica educativa que té com a objectiu que l’infant s’adoni que la seva conducta o manera de parlar no ha estat la correcta i que la modifiqui, demanant disculpes si el cas ho demana.

Però la cofundadora de l’Escuela de Padres Activa adverteix: “És cert que podem utilitzar la sobrecorrecció, però, sobretot, el sentit comú. El que no poden fer els pares és passar-se la vida corregint els seus fills per unes conductes i unes expressions que adquireixen de certs programes i deixar que els segueixin veient”. Seria contradictori, i la canalla no n’entendria les motivacions. Per això, Medina-Bravo, a diferència de Frasser, defensa més aviat fer saber a les criatures quins comportaments i quines paraules no ens agraden dels dibuixos o de la publicitat que estan veient. I, en cas que els imitin, canviar de canal i explicar el perquè d’aquesta decisió. “Els nens han de saber què és real i què no ho és, i quines coses estan permeses en l’àmbit de les relacions”, recorda Medina-Bravo.

Una manera d’actuar i de pensar que David Pajarón comparteix i que segueix amb el seu fill de sis anys, Theo. Aquest pare valencià, com recomanen els professionals, seu amb el seu fill a veure la televisió, supervisa els continguts als quals accedeix i els comenta amb ell. Únicament canvia de canal quan els programes no són apropiats a la seva edat o quan el nen imita conductes no adequades. “Si hi ha uns dibuixos en què la violència física o verbal és excessiva, li explico per què no és convenient que ell els vegi”, conclou.