Compartim més, però per torns

A les cues d'urgències dels hospitals, o a la visita del pediatre, s'hi veuen moltes més mares que pares en companyia de les seves criatures. Per més que fem veure que vivim en una societat més o menys igualitària, les dones segueixen comprant la roba dels seus fills, i fan la compra setmanal, i baixen a comprar el pa, i reben a casa el noi que ha de reparar la rentadora. El discurs del repartiment equitatiu de les feines de la llar va per una banda, però la realitat és tossuda i va per una altra.

La diferència en el repartiment de les feines familiars sol generar conflictes i tensions en les parelles amb criatures. Moltes dones viuen amb gran frustració la falta d'implicació de la seva parella en aquestes feines o en l'educació dels nens. Per a molts homes, en canvi, la demanda de més responsabilitat en les feines de casa resulta irritant. Si no és ben bé la causa, és un dels símptomes que anuncien les desavinences de parella i les possibles ruptures.

A temps complet

És possible que els homes que opten per la custòdia compartida ja fossin, quan vivien en parella, gent disposada a compartir aquesta mena de tasques. Vull dir que la gent que, per raons de feina, per convicció personal o per prescripció mèdica o religiosa, no pot posar rentadores, i no pot ni comprar unes sabates ni portar el nen a l'oculista, ja no s'embolica a demanar la custòdia compartida. Però la realitat és que molts dels que hem optat per aquest model, no compartíem tant com ara aquestes feines.

Si al nen li fa mal l'orella quan és el nostre torn, som nosaltres qui el portem a urgències. Els no separats no fan torns, i la conseqüència és que són pocs els homes que se'n van a fer cua a urgències amb la criatura, i encara menys els que s'afanyen a sortir una mica més d'hora del despatx perquè ve el tècnic de les rentadores a arreglar el tambor. No deixa de ser curiós que els separats que compartim la custòdia de les criatures compartim no només molt més, sinó d'una manera total i absoluta, les feines pròpies de la vida familiar. Precisament nosaltres, que segur que no ho fem per acontentar ningú ni per evitar que no decaigui la nostra vida íntima! Ben mirat, no hi ha cap impediment perquè no ho practiquin els que viuen junts, ni que sigui per torns, com els separats. Tots hi guanyaríem.