La pitjor mare del món

Bona nit i bona sort

Bona nit i bona sort / GETTY Zoom

No hauria de passar. Els menors d’edat a càrrec (MECs) són grans, coi, i a l’hora d’anar a dormir no hauria de passar res que activés les meves contractures cervicals. Però passa. I tant que passa!

Per començar, ara tinc una bomba de rellotgeria a la qual anomeno “aquell parell”. Són els MECs número 2 i número 3. Donada la seva condició d’éssers masculins, en relació a la condició d’ésser femení de la MEC número 1, s’han vist obligats a compartir habitació. Això que fins no fa gaire no era cap problema, ara sí que ho és. Passen d’estimar-se a aporrinar-se en centèsimes de segon. I cada vegada sovintegen més els moments d’aporrinament que els de demostració d’afecte. Això no vol dir que no s’estimin, i molt, però la seva relació s’expressa d’una manera més semblant a la dels dolents de Karate Kid que no pas a la saviesa del mestre Miyagi. No és un fenomen nou per a mi. Tinc dos germans masculins i quan veig els meus dos MECs units en una confusió de braços i cames que comença amb una banda sonora de rialles i acaba amb esgarips gore, sé que estic vivint un déjà-vu. Però que ho comprengui no vol dir que no em contracturi. Sobretot quan és de nit i en lloc de murmuris, lectura i ronxets, el que sonen són tambors de guerra en dolby surround.

Més d’una vegada un d’ells ha acabat dormint al sofà. I dos dies després hi tornen com si res. Més d’una vegada m’ha funcionat seguir concentrada en la lectura (molt concentrada!) i deixar que els tambors de guerra s’extingeixin per si sols. Però la majoria de cops he hagut d’emetre l’infal·lible “Caguntot” i abandonar el meu paper de lectora per assumir el de mediadora, guàrdia urbana o casc blau, segons el que m’he trobat en obrir la porta de l’habitació. Sé que és una refotuda i indefugible etapa dels pebrots, així que m’armo de paciència.

Aquella cuina

L’altre motiu d’estrès nocturn és la cuina. A casa hi ha un repartiment de tasques domèstiques que es va pactar i escriure i del qual es va dipositar una còpia al TSJC. Però això no evita els odiosos, refotuts i indefugibles conflictes dels nassos. Perquè hi ha qui pateix “oblits” i cal recordar-li que era ell/ella el responsable de retornar la cuina a un estat higiènic per a l’esmorzar de l’endemà. És un recordatori que es pot produir de manera amable, perquè de vegades els oblits són reals. Però de vegades no és així, i llavors l’autocontrol depèn de l’esgotament de les neurones de servidora i del pare de les criatures, i de si és la vegada número catorze que estem repetint les mateixes paraules, al mateix ésser viu, en el mateix horari. Però ja sigui a la manera britànica o a la manera siciliana, haver d’executar un recordatori a un suspecte escàpol no ajuda a mantenir la relaxació.

Aquella pantalla

I per rematar-ho hi ha les pantalles. La tele, els mòbils, els ordinadors i tauletes. A casa hi ha toc de queda. A les 21.30 per a uns. A les 21.45 per a altres. A les 22.00 per a tothom. L’excepció és la tele per als adults... i el Barça. Normalment no hi ha problemes i els MECs són al llit a les deu. Però, esclar, sempre hi ha les refotudes, odioses i indefugibles excepcions encarnades en moments explosius en què un MEC afirma que NO pot deixar de mirar, teclejar o jugar. I au, més estrès! Tot plegat, res greu, però fa que quan és l’hora d’anar a dormir digui “Bona nit” i no pugui evitar desitjar-me en secret “i bona sort”.