La pitjor mare del món

Ara que ja ha passat el temps

Ara que ja ha passat el temps / GETTY Zoom

Miro la tele i topo amb un gag en què es veu un pobre progenitor abrigant el seu petit menor d’edat a càrrec de dos anys (MEC). L’home sua per engiponar-li un anorac que el converteixi en un simulacre de ninot Michelin. Ho remata amb una bufanda. Recorda que ha de tapar-li el cap. Malda per encaixar els deu dits a cada dit del guant corresponent. I llavors, quan ja té el nen convertit en una bola de roba, cordada, lligada i assegurada, el MEC va i diu: “Papa, tinc pipi”.

Identificació

El gag m’ha fet sentir retratada. Quan eren més petits i calia no tan sols abrigar-los, sinó també caminar uns minuts fins al pàrquing per tot seguit desabrigar-los, asseure’ls i lligar-los al cotxe, la situació de vegades em feia tanta mandra, però tanta, que optava per quedar-nos a casa. I el record m’empeny a explicar que l’engiponament de capes de roba no era l’únic assumpte que portava fatal.

Ara que ja ha passat prou temps i que malgrat tenir una certa tendència torracollònica els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) creixen de manera prou satisfactòria, explicaré que hi havia aspectes de la vida quotidiana de quan eren petits que em semblaven enervants, llaunes, avorrits o insuportables. El de la roba d’abric n’és un. Però també aquell moment en què aprenien a caminar i llavors decidien que el cotxet ja no els interessava. Una època en què avançar tres-cents metres implicava setanta minuts. I en què les lumbars, dorsals i cervicals es veien altament perjudicades perquè el petit MEC que havia decidit emancipar-se del cotxet aviat es cansava i calia carregar-lo a coll.

També es feien força pesades les primeres setmanes d’ensenyar-los a menjar sols. Amb la MEC número 1 vam aprofitar que havia tingut el detall d’agafar la varicel·la un 31 de juliol, i els primers quinze dies d’agost ens els vam passar entrenant la destresa punxant macarrons i duent-los a la boca, i netejant la cara de mascaretes orgàniques. Com que no teníem res més a fer la cosa va anar prou bé. Però amb el MEC número 2 i número 3 de coses a fer en teníem moltes. I a sobre aquell parell van excel·lir en l’art de Houdini en modalitat trona. La cadira evolutiva sueca va resultar-nos insuficient i davant de tanta habilitat escapista ens vam haver de firar una trona amb unes corretges d’alta seguretat.

Més

També es feia pesada l’obsessió repetitiva per alguns contes i sèries. Encara ara puc repetir diàlegs sencers dels refotuts Teletubbies i també algunes cançonetes infectes. Igual que la fixació per entaforar tota mena d’objectes dins d’aquella cosa prehistòrica que es deia vídeo. O de passar-se mitja hora encenent i apagant la tele. Tots dos fenòmens ens van obligar a comprar un moble per a la tele força més alt del normal. De fet unes prestatgeries de l’Ikea que no tenien aquesta funció. Però resulta que també tenien una gran afició a grimpar per tot arreu i vam haver de collar el moble a la paret per no infartar més del normal. Tampoc vaig sentir-me especialment realitzada amb el pas del bolquer a les calcetes i calçotets.

I ara que he arruïnat definitivament el meu escàs crèdit de progenitora sacrificada ho intentaré arreglar afirmant que malgrat tot espero amb candeletes el moment (ho sé, ho sé, encara llunyà) en què podré exercir d’àvia de menors d’edat a càrrec temporal (MECTE).