XAVIER TEDÓ

La vida que s'avança

 L'experiència de ser pares d'un nadó prematur

La vida  que s'avança / FOTOS: MANOLO GARCÍA Zoom

"Hem guanyat un dia". Això és el que l'equip mèdic li repetia diàriament a Mariona Barrera, que va ingressar al desembre a l'Hospital de Sant Pau quan estava embarassada de 29 setmanes. Una preeclàmpsia -una complicació relacionada amb la placenta que dispara la pressió arterial- en va ser el motiu. "No m'ho esperava. Estava molt espantada perquè ens van dir que si naixien podria tenir problemes". Els factors de risc existien. Tot i que només té 34 anys, el fetus va ser concebut per inseminació artificial, esperava bessons i va tenir diabetis gestacional. L'edat de la mare, juntament amb les tècniques de reproducció assistida, els parts múltiples o malalties maternals com la hipertensió o la mateixa diabetis, són els principals desencadenants de la prematuritat.

La unitat de cures intensives de nounats (UCIN) del centre va aconseguir endarrerir el part: "Vaig aguantar quatre setmanes. Em feien ecografies i analítiques dia sí dia no. Ni jo, i diria que ells tampoc, creia que ho aconseguirien". L'atenció que li van dispensar va obrar el miracle d'allargar l'embaràs fins a les 33 setmanes: "En acostar-se la data desitjada et relaxes perquè corres menys riscos". La Berta i la Violeta van néixer finalment l'11 de gener en un estat òptim: "Van pesar més del que s'esperava, per sobre del quilo i mig totes dues, i entre elles no hi havia gaire diferència. Dos bons indicadors". Després de passar els primers quinze dies a cures intensives, ara les bessones són a cures intermèdies. Tant ella com el seu company poden estar amb elles tant temps com vulguin perquè les portes de l'UCIN estan obertes les 24 hores amb l'objectiu de potenciar el contacte entre pares i nadons. "El primer dia no hi vaig poder baixar perquè el part va ser per cesària i estava molt cansada, però el meu company sí que va poder estar al seu costat des del primer moment i ara que ja m'han donat l'alta m'hi estic des del matí fins al vespre". La Mariona assegura que el primer cop que les va veure va ser molt dur: "Són tan petites i les veus en una incubadora intubades, i la imatge resulta impactant", però deixa clar: "No tenir-la a casa amb tu no és el que havies imaginat i és el pitjor de tot plegat". Una opinió compartida per Esther Almor, que va tenir el fill ingressat dos mesos i ara fa seguiment a la mateixa unitat: "Quan ets a l'UCI vas en funció del nen, però quan ets a casa i et sona el despertador per treure't llet és duríssim". Verónica López, que el va tenir sis mesos a l'hospital i que ja suma set operacions per una atrèsia d'esòfag encara per guarir, explica: "No estàs preparat per acabar en una UCI. Has de fer el dol d'un nen que no està sa".

Massa tard

No són casos aïllats. El nombre de nens prematurs s'ha disparat als països desenvolupats els últims temps. A Catalunya sis mil nens van néixer de manera prematura l'any passat, en una tendència clarament alcista. Si la mitjana de parts prematurs se situava al voltant del 5,5% fa dues dècades, ara el percentatge s'ha enfilat fins al 7,5%. Gemma Ginovart, cap de Neonatologia del Sant Pau, ho qualifica de "boom" i ho atribueix bàsicament a la tardança de les mares a l'hora de tenir fills. La doctora critica que "es vulgui fer creure que qualsevol edat és bona per ser mare" i subratlla que "hi ha un període que és òptim i n'hi ha d'altres que estan fora de la finestra òptima". En aquest sentit, Ginovart es mostra taxativa: "Ser mare als quaranta-cinc anys és una mica irresponsable". A l'hora de reduir el risc dels parts pretermes, la cap de l'UCIN aposta per seguir l'exemple dels països nòrdics, on "les mares gaudeixen de baixes laborals més llargues perquè no pateixin estrès i reben una formació sanitària més bona sobre l'edat materna o les tècniques de reproducció assistida". Els avenços tecnològics permeten que avui dia el 85% dels nadons prematurs sobrevisquin. Pel que fa a les seqüeles que puguin tenir, Ginovart remarca que "el risc més alt és amb els nadons que surten amb menys de 28 setmanes i no arriben al quilo". "Amb els que neixen per sota de les 32 i amb un quilo i mig estem aconseguint grans resultats gràcies a la revolució que hem implantat amb les cures". La màxima responsable de la unitat treu ferro a la decebedora dada que el 75% dels nens hospitalitzats que acaben morint siguin prematurs: "Les cures intensives neonatals han de tenir límits. Disposem de tècniques per perllongar la vida de manera indesitjable, però el preu és excessiu, no podem instaurar un acarnissament terapèutic, perquè és allargar l'agonia del nadó".

Després de recordar que abans ni sortien de la sala de parts, Ginovart explica que en aquests casos parlen amb els pares per advertir-los de les greus seqüeles que tindran (paràlisis severes) i assegura que habitualment accedeixen a posar fi al patiment. Un argument que li serveix per desmitificar que al Japó, la meitat dels nadons que neixen amb 22 setmanes sobrevisquin: "De les 23 a les 26 setmanes s'obre un període d'incertesa que marca l'evolució del nounat. Per nosaltres, 22 setmanes no és viable perquè la qualitat de vida que li podríem oferir no és la recomanable". La detecció d'un part prematur és complicada perquè, com afirma Ginovart, "en medicina, 2 i 2 no fan 4". Sí que admet que "hi ha indicadors clars, com ara avortaments previs o parts prematurs, però molts cops no es detecta perquè amb les ecografies o les anàlisis no es pot veure". Ginovart destaca que l'administració de corticoides, que fan madurar el pulmó fetal, ha estat una actuació revolucionària dels últims anys". Recomana un control més gran en les primeres visites al ginecòleg, però fins i tot abans de quedar-se embarassada: "Quan el concebin, que prenguin àcid fòlic, i les diabètiques, que controlin la seva glucosa. El fetus estarà mes sa".

Pell amb pell

El benestar dels nounats i de les famílies són els pilars de l'UCIN de Sant Pau. Amb aquest objectiu, aquesta unitat va ser pionera a l'hora d'incorporar psicòlegs i psiquiatres a l'equip l'any 2000. La finalitat és oferir una cura integral que abordi els problemes somàtics, però també els emocionals, des del moment de néixer la criatura. Perquè, com assenyala Ginovart, "tan important és l'assistència respiratòria com la vinculació dels pares amb els nadons". Una vinculació que treballa Remei Tarragó, la psiquatra de l'UCIN, des de les primeres hores de vida del nadó: "Els mostro que tenen capacitat d'interacció, que reconeixen la veu de la mare i que la miren. El desenvolupament emocional de l'infant depèn de la seva dedicació". L'alletament matern també té un paper cabdal en la vinculació i es promou perquè alhora combat millor les mancances dels budells immadurs que no pas la llet artificial. De fet, si els primers dies la mare no el pot alletar, li donen llet humana de donants. El contacte pell amb pell, que es fa també amb els que no es poden moure de la incubadora, és l'altre sistema que han implantat per enfortir els vincles entre pares i fills. El mètode cangur, que es va instaurar ara fa deu anys, afavoreix l'estabilitat del nadó perquè li regula la temperatura, li estabilitza la freqüència cardíaca i el protegeix de possibles infeccions, més enllà del fet que li permet guanyar pes. Tarragó lloa aquesta tècnica perquè "l'inici és molt dur per la incertesa, els pares viuen un estrès molt fort perquè no saben com quedarà el seu fill i el contacte pell amb pell ho canvia tot".

Protocol d'aïllament

Per aconseguir que el nounat estigui en les mateixes condicions que a l'úter matern, amb poca llum i soroll i amb una temperatura estable, l'UCIN ha pres tot un seguit de mesures. Ha retirat els aparells de ràdio, les alarmes o els telèfons, i disposa de sonòmetres que controlen els decibels. A més, les disset incubadores que hi ha disposen de llums individuals i cobertors, unes mantes que aïllen els nounats de menys de 30 setmanes de la llum exterior. El respecte al nounat fa que es reagrupin totes les intervencions diàries en una hora concreta sota el protocol de mínimes manipulacions o que els mantinguin en posició fetal -com si encara fossin al ventre- per afavorir, amb la contenció, el desenvolupament de la musculatura o que s'estructuri mentalment. Cap atenció és sobrera en aquesta vida que s'avança.