FAMÍLIA
Criatures 02/12/2016

La veu d'una mare

El procés d’aprenentatge en un infant, un adolescent o un adult mai pot convertir-se en un malson. Tots tenen dret a aprendre

Araceli Salas
4 min
LA VEU D’UNA MARE

Educadora infantil i psicomotricistaEl cap de setmana passat es va dur a terme a Palma el 8è Congrés de dislèxia i altres DEA, que organitza cada dos anys l’Associació Dislèxia i Família (Disfam). Enguany el títol va ser: Educació per a tots i totes, l’emoció d’aprendre, el plaer d’ensenyar.

M’agradaria, fent honor a aquest lema, compartir amb tots vosaltres l’emoció que vàrem experimentar tots els assistents en escoltar, en la clausura, la carta d’una mare al seu fill.

Si alguna cosa teníem clar -i ens ha estat confirmat pels mateixos protagonistes-, és que el procés d’aprenentatge en un infant, un adolescent o un adult mai pot convertir-se en un malson. Tots ells tenen dret a aprendre segons les seves característiques i els seus potencials, més enllà de les seves dificultats.

Entre tots i totes, famílies i professionals, podem fer-ho possible… i gràcies a ells ja estau generant el canvi. Moltes gràcies a aquesta mare per donar-nos l’oportunitat de publicar-la.

CARTA AL MEU FILL AMB DISLÈXIA

Vares néixer i al poc temps ja portaves un llapis a la mà, dibuixaves tot el temps, el teu món era jugar i dibuixar, eres un infant alegre, et sabies de memòria totes les cançons infantils que cantàvem junts. Començares a escola i ja alguna cosa va deixar d’anar bé: havies d’aprendre a llegir com tots els teus amics i tu no podies; va començar a aparèixer la frase que més has repetit en la teva vida: “Mami, no vull anar a escola”. I quan jo, estranyada, demanava a la professora què passava, la contestació era: “És un infant molt gandul…”. Això era impossible! Gandul s’hi converteix un infant en l’edat del pavo, però a cinc anys no pots ser gandul. Un dia em vares trobar plorant, després d’una de milers de converses amb professors, i em vares dir: “Mamà, no ploris, no passa res, però jo mai sabré llegir”. Que fort sentir això d’un “rossel·lo remenut”.

I va començar la nostra marxa, igual que el Quixot i Sancho Panza, entre professors, reunions, psicòlegs, plors, suspensos, desmotivacions… Et costava saber l’hora del rellotge, el mes de l’any en què et trobaves i, no obstant això, eres molt intel·ligent en la vida quotidiana. Continuaves dibuixant i dibuixant, cada vegada ho feies millor, i les notes de l’escola, enfonsades…

Fa 23 anys la paraula dislèxia sonava a greu malaltia mental i amb prou feines es coneixia. Una psicòloga privada em va cridar i em va dir: “No n’estic segura, però crec que el que li passa al teu fill és que és dislèxic”. I amb allò, sense saber bé de què em parlava, vaig començar a veure la llum, me’n vaig informar, llegia i llegia sobre el tema, vaig començar a comentar-ho amb professors, però ni cas, no sabien i no volien saber. Però almenys jo vaig entendre el teu problema. Així que, amb esforç, entre tu i jo, a les nits vaig començar a llegir-te la lliçó i a comentar-la… De vegades ens barallàvem, estaves desmotivat, cridaves tu, cridava jo; el teu esforç sempre havia de ser el doble que el dels teus companys, però jo et repetia: “Fill, quan caiguis a la vida, t’aixeques i continues”. I així ho vàrem fer, així ho vares fer, el meu valent! Entre riures, empipades, berenars, xocolata, ens tiràvem damunt del llit cada nit a llegir i llegir la lliçó… i començares a sortir de les teves tenebres… els rajos de llum de l’enteniment s’obstaculitzen a través de la teva oïda.

T’havies convertit en insegur i et senties inferior, paties molt; no és fàcil, entre els companys, ser sempre el que treu pitjors notes i el que sembla despistat i dispers. Però li vàrem agafar el truc, tu i jo, sempre junts. Parlant amb professors, de vegades ho entenien; uns altres, amb empipaments, crits; fins i tot a la sortida de classe em feia pesada, ho sabia, però era igual, havien d’entendre el nostre problema… En finalitzar ESO el teu tutor em va dir: “Si vols un consell, que vagi a fer feina, aquest infant no serveix per estudiar”. Il·lús! El meu fill continuaria estudiant… La meva ambició no era un títol, ho feia perquè volia que fossis una persona formada, simplement. Cada frase nova d’un professor era saviesa per a una ment que volia aprendre…

Entre ajuda de professors sensibilitzats i males cares d’altres ineptes, vares fer el batxiller artístic… Me’n record com si fos avui, que els primers dies d’institut no hi volies anar, et feia molta por, tenies por d’un nou entorn; més penúries: et deixava i me n’anava plorant.

Són situacions que esgoten, però amb grans esforços, assignatures penjades, recuperacions, tu, el meu valent, et vares treure el títol. Però a mi no em bastava amb això, dibuixaves com un gran artista i et vaig convèncer, lluitant contra les teves pors i indecisions, a estudiar il·lustració a l’Escola Superior de Disseny.

I aquest infant que creia que era petitó, de nou va demostrar ser un gegant: el títol va tornar a ser teu. El teu esforç es va veure recompensat quan et van cridar de l’hospital Son Espases per il·lustrar el Tac infantil, sabent que els teus dibuixos serien un bàlsam per als infants malalts. Sortires a la tele i a la ràdio amb soltesa i desimboltura.

Si la padrina que tan creia en tu t’hagués vist… Sí, fill, només tu ho has aconseguit! Ara ets gran!, responsable, professional i sensible… i saps molt bé que quan una persona cau en la vida, només ha de fer una cosa: aixecar-se i continuar caminant…. Mil gràcies a Disfam, que lluita perquè milers de mares com jo avui dia tinguin una mà amiga i respostes immediates als seus dubtes.

La mare d’un al·lot amb dislèxia

Aquesta carta ens va arribar al cor a moltes mares i professionals… Continuarem treballant perquè l’aprenentatge continuï lligat a les emocions, al plaer, al joc, a la inclusió, al respecte... ja que tots i totes som diferents, però amb els mateixos drets. No etiquetam, al contrari: posam paraules positives i reals a allò que pateixen les famílies i els seus fills.

Recomanacions

Como pez en el árbol
.

Autora: Lynda Mullaly Hunt

Editorial: Nube de tinta

Protocol de detecció i actuació de dislèxia (Prodislex)

caib.es/sites/diversitat

stats