Ja sé que no queda gaire hipster això que vull confessar: quan estic atabalat, amoïnat per coses de la feina, un assaig que no ha anat bé, un article que s’encalla o l’escaleta del programa de ràdio a mig fer, me’n vaig al supermercat. Ep! No a qualsevol supermercat, que quedi clar, sinó al meu. No és pas el que tinc més a prop, però m’és ben igual, no en vull cap altre. És el meu per uns quants motius: la música que hi sona de fons no m’agredeix, hi ha una parada de premsa plena de revistes i diaris on em deixen tafanejar sense mirades reprovatòries i els productes de marca blanca, etiquetats en la meva llengua, em fan sentir com si visqués en el país normal que vull per al meu fill. I una cosa més que m’encisa: les treballadores tracten els clients amb una amabilitat que costa de trobar en aquest món laboral del segle XXI ple d’horaris intempestius i salaris insultants.
Només hi ha una pega en aquest oasi desestressant que m’autoregalo. És quan toca pagar. No, no ho dic pas pel mal que fa la factura, ni perquè t’adones que t’has animat més del compte amb les olives artesanes, els Krisprolls i la llet d’arròs. Ho dic per la hiperactivitat que es desencadena en escassos segons. De sobte has d’encabir tota la compra a la cinta, esprintar mig derrapant per buscar la bossa d’anar a comprar de color vermell que has lligat a la taquilla i tornar a la caixa on ja s’amunteguen els ítems. Allà et pregunten si vols bossa i tu, optimista de mena, dius que no, més que res perquè estàs buscant la targeta client que no trobaràs fins que estiguis de tornada a casa.
Bé, doncs, just en aquest moment, amb la Visa entre les dents, la bossa vermella sobreeixida i el cos demanant-me un Sedatif, vaig rebre la trucada de l’escola. El nen s’havia fotut de lloros jugant a futbol i havia picat amb el cap a terra. I ves quines coses, miraculosament, ja no em vaig atabalar més per la compra ni per res. En dos segons havia encabit les coses, marcat el PIN i fotut el camp. No va ser fins un quart més tard, quan la metge d’urgències ens va dir que allò no era més que un fort cop, que vaig tornar a respirar amb normalitat. I tot seguit, mentre tornava al súper per comprar una bossa de pèsols congelats que ajudés a minimitzar l’ull de vellut del petit, em vaig prometre mirar d’estressar-me només per les coses importants. Ho sé. En dos dies ho hauré oblidat. Però què hi farem!
