09/06/2012

Jo també confesso

2 min

Fa dues setmanes vaig escriure sobre la mena d'emocions que fan que, per a molts separats, no resulti gens fàcil posar-se a remenar àlbums de fotos o a veure vídeos de quan els nens eren petits i encara no ens havíem separat. Dissabte al matí, així que va llegir l'article, el meu fill gran (del meu primer matrimoni), em va penjar al Facebook un vídeo familiar on se'ls veu a ell i a la seva germana amb les bicicletes. Em va agradar veure'l. Aleshores tenien deu i cinc anys. En aquella època els vespres al poble, gravats amb un vídeo domèstic de fa un quart de segle, eren blaus, com la nostàlgia. He vist aquest vídeo uns quants cops, i hi ha un moment en què sempre pateixo perquè la meva filla s'apropa perillosament al marge de la carretera. És absurd, però torno a reviure el patiment de quan el gravava, per més que sàpiga que no va caure! Però de la mateixa manera que ens emocionem amb Que bonic que és viure encara que l'hàgim vista vint vegades, jo visc el que passa en aquest vídeo com si no l'hagués vist mai.

Ells també pateixen

A més, encara que els vídeos sempre siguin iguals, nosaltres no. I aquesta vegada, aquest vídeo era tota una altra història. Era una reivindicació del meu fill gran, una manera de dir-me que els fills grans també van patir els estralls d'una separació, i de queixar-se que en aquests articles sempre parlo de la meva segona separació, i mai de la primera, i dels fills del meu segon matrimoni més que no pas dels del primer. És cert. I és així perquè vaig començar a escriure aquests articles com una teràpia contra el dolor i com a part d'una gestió més o menys assenyada de la separació. La primera vegada que em vaig separar no tenia eines, ni referents, ni les idees gaire clares, ni un entorn gens comprensiu. Aquesta columna mira de relatar l'esforç d'una separació que no resulti excessivament dura per als nens. No m'he vist amb cor, en canvi, de posar-me a explicar que malament que es poden arribar a fer les coses! Però també reconec que, per als que esteu empantanegats en els aiguamolls d'una separació, segur que us resultaria interessant que us parlés de la meva primera separació. Però avui ja se m'acaba l'espai, i el valor. De manera que esteu convidats a seguir-me dissabte que ve, a veure si m'animo a donar una visió de les meves experiències sensiblement diferent de la que us he explicat fins ara.

stats