No he sigut mai de matinar. Si em volgués excusar podria dir que la meva feina, feta sempre amb nocturnitat, i a vegades traïdoria, m’ha portat a necessitar matins de llençols aferrats, que aquesta mania absurda de programar els concerts de rock a les tantes, quan el públic va tan torrat que no saben ben bé qui tenen al davant tocant, ha fet que arribi a casa a misses dites i amb excusa per llevar-me a l’hora del vermut. Però no seria la veritat. El cert és que molt abans de pujar la meva escanyolida estampa als envelats ja mandrejava de mala manera. De petit sempre esperava que arribés el cap de setmana per poder fer el dropo fins a l’hora de dinar i de més gran, quan ja vivia sol, tenia un horari tan desplaçat que si hagués anat a Hong Kong segur que no hauria notat la diferència horària.
Tot això, però, ja és història. Des que vaig ser pare aquells àpats que eren esmorzar, dinar i berenar tot junt van desaparèixer per sempre. El nen em va transformar en una persona normal, que matina dia sí i dia també, quin remei, i a base de fer-ho tants anys ha aconseguit el miracle que ara, els dies que podria posposar-ho, un ressort pavlovià m’obri els ulls i ho impedeixi. Ara bé, que em llevi d’hora no vol dir que ho faci content. La meva tendència natural a la mandra fa que durant les primeres hores del dia sigui poca cosa més que un ens desenfocat, monosil·làbic i de molt, però que molt, mal humor. Sort en tinc del nen que sempre em deixa fora de joc amb una de les seves, però si sóc sincer no començo a ser persona fins passades unes hores.
I molta culpa d’aquest canvi d’humor ve del pati de l’escola que tinc just davant de casa. Quan són les onze, faci el que faci, una banda sonora feta de veus juganeres em canvia l’estat d’ànim. Els sento i se m’escapa un somriure i m’imagino el meu fent el mateix si fa o no fa: enredant, jugant a empaitar i fotent-se de lloros, barallant-se, canviant cromos o penjant la pilota fora del pati. Són trenta minuts que t’ensenyen com sona la vida, la de debò, la dels que la viuen a dojo, sobrats de vitalitat. A mi m’agrada tant que quan tornen a classe em sap com greu i surto a la finestra per veure’ls marxar. I llavors, mentre ho aprofito per estendre la roba, va i es posen a cantar Bon dia. Qui els va parir! M’acaben d’estovar per tot el que queda de dia. A veure qui té pebrots ara d’estar de mala llet.
