El seient del darrere (i II)

Hi ha vegades que ho notes una mica. Vull dir que se t'acosta algú de la família o del teu cercle més pròxim i et diu: "T'he llegit, avui". Ho fan perquè t'aprecien i sobretot perquè et coneixen i saben que dir-te això és una manera infal·lible de fer-te content. Saben que malgrat contestar "El què?" de manera desmenjada, estàs encantat de veure que algú dedica cinc minutets del seu temps a allò que escrius en aquesta columna.

Hi ha vegades, però, que ho notes de debò. De tant en tant t'adones que el teu article ha tocat el moll de l'os dels teus lectors. Ep! Tampoc t'enganyes, ets conscient que això no passa pas per mèrit teu, que no és per la teva manera feixuga d'adjectivar-ho tot ni per la teva tendència natural al sentimentalisme poca-solta. No, saps que això et passa perquè el tema que has triat és universal, perquè s'hi senten identificats. Ho notes perquè, per exemple, algú et para al carrer i et diu que té un cotxe igual que el teu i al principi et penses que t'estan parlant del model i de sobte t'adones que no, que t'estan dient que ells també tenen un seient del darrere fet una cova de porcs. Que també estan farts d'anar a agafar-hi la jaqueta i trobar-la aferrada a un iogurt o una ampolleta de Cacaolat mig plena encara. Sí, amics lectors, ho heu notat. Sóc feliç, feliç perquè em pensava que era l'únic i veig que no, que gairebé sense voler he descobert que formo part d'un club invisible, del qual no cal fer-se soci, un club amb més membres que el Barça, un club de pares soferts que han decidit no mirar gaire pel retrovisor per no agafar una enrabiada. També un club, cal dir-ho, de pares una mica deixats perquè, amb l'excusa del nen, fa segles que no passen el motxo per allà darrere. Tant, que fins i tot hi ha dies que els costa desenganxar-lo de la cadireta perquè la porqueria emmagatzemada sota el culet els fa ventosa.

Sí, som molts i potser que ens ho fem mirar, perquè el fet que siguem tants no amaga que siguem una miqueta porcs, i sobretot perquè, un cop escoltades totes les anècdotes d'aquesta setmana de glòria, tots, absolutament tots, recordem el dia que ens vam prometre abandonar el club per sempre més. Sí, feu memòria. És el dia que, sense previ avís, algun familiar o conegut de compromís ens va pujar al darrere perquè l'acostéssim a casa. I no ens ho han tornat a demanar mai més.