Per a què serveix un mestre?

"El professor de matemàtiques va entrar a la classe i va dir: «Aquest matí ho he oblidat tot. Les quatre operacions bàsiques. La divisió. L'addició, la sostracció. He oblidat la taula de multiplicar. Fins i tot els números. Només recordo el número cinc. Però sóc incapaç d'escriure o de calcular amb ell. Cinc. Cinc. Cinc. És molt estrany. Sé que vaig ser una vegada el professor de matemàtiques. Que a la pissarra, amb guix, resolia equacions i exercicis. Tot això s'ha acabat aquest matí. He pensat a no fer res. He pensat a no aixecar-me, a romandre al llit una mica més. He pensat en la mort. Tinc 40 anys. Una mica més, li he dit a la meva dona, una mica més i això passarà. M'he quedat estirat i he esperat. Amb cinc minuts n'hi ha prou, li he dit. Però no tenia ni idea de quant és cinc minuts. Digueu-me -va demanar a la sorpresa classe-, digueu-me, si us plau, quants sou vosaltres i quants són el professor de matemàtiques»".

Va caure per casualitat a les meves mans aquest conte de l'escriptor jueu Dror Burstein sobre un mestre sense atributs i vaig pensar immediatament en Daniel Bell. Quan un dels seus alumnes li va etzibar: "Qui ets tu per dir-me què he de fer?", Bell li va respondre: "Sóc algú que sap el que tu no saps. Tu no saps el que no saps. Si ho sabessis, no em necessitaries. Però la teva pregunta posa de manifest que em necessites". Aquesta resposta és especialment pertinent en l'època d'internet. ¿Per a què serveix avui un professor que en comparació amb el que sap internet no sap res?

El saber

Hi ha tres tipus d'alumnes: el superficial, que pensa que l'aprenentatge que demana esforç és avorrit; l'estratègic, més interessat a obtenir bones notes que a entendre, i el reflexiu, que vol comprendre el que estudia. Em fa l'efecte que, per al segon, els coneixements del mestre són irrellevants. L'únic que li interessa és el que cal saber per a l'examen. Però el primer i el tercer no faran res sense la presència activa d'un bon mestre. Vivim temps complicats per als mestres, perquè es dóna per descomptat que només és bo qui aconsegueix bons resultats dels seus alumnes a les avaluacions externes. Si aquest fos el cas, el millor mestre seria qui té més alumnes del segon tipus.

I davant d'això, ¿té futur encara el mestre que s'afanya per saber el que no saben els seus alumnes i per ajudar-los a entendre el que no entenen?