CRISTINA SERRET

És que em peto de riure!

L’humor és una bona eina per afavorir la comprensió del món i desenvolupar el llenguatge

És que em peto de riure! / FOTO: TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Primer dia a l’agrupament escolta. El Marc és el nou, s’incorpora a un grup que es va formar l’any passat i en què tothom ja es coneix. Els caps han ideat dinàmiques perquè els nens es coneguin i facin pinya, i li demanen al Marc que expliqui un acudit. Si els seus companys de grup no es peten de riure, haurà de pagar una penyora. El Marc es planta al davant de la resta de nens i engega un acudit que parla de gallines, ous i pantalons. Els nens i nenes que l’escolten esclaten a riure, i el Marc s’estalvia haver d’ensenyar el cul, que era la penyora que li tenien preparada.

El Marc, que aquest any farà nou anys, és un lector apassionat de Súper Acudits (Montena, 2014), una col·lecció de llibres escrits per Pau Clua i il·lustrats per Àlex López sobre el món de l’escola, la família, els viatges o l’esport. El Marc sovint s’endú els llibres a classe, i més d’un cop els ha prestat als amics. Rosa Samper, editora de Montena, assegura que és exactament el que pretenien quan es van decidir a crear la col·lecció: “Volíem una sèrie de llibres amb uns continguts que els nens poguessin compartir, i vam pensar en quines coses intercanvien els nens al pati de l’escola. Els jocs, però també els acudits. I els acudits són una cosa molt vírica ”.

La col·lecció ha funcionat tan bé que l’han reeditat diverses vegades i segueix creixent. De cara a l’any que ve, ja estan preparant una nova sèrie sobre els acudits del Jaimito.

Per a Montserrat Bertran, mestra i assessora LIC del departament d’Ensenyament a Girona, els acudits són un recurs molt útil en l’àmbit escolar. Ella mateixa els fa servir sovint per treballar la lectura comprensiva, i fins i tot anar una mica més enllà, practicant la reflexió metalingüística: “A l’escola fem servir els acudits per treballar els aspectes deductius del metallenguatge, aprendre a llegir entre línies. A més, quan els acudits s’expliquen en veu alta, ens serveixen per practicar les habilitats comunicatives. Aquest gènere narratiu és un recurs que sembla molt simple però en realitat és molt complex”. Bertran, a més, destaca el fet que amb els acudits es treballa com qui no fa res, gairebé sense adonar-nos-en. “Són un pou de virtuts”, assegura.

Això no obstant, la mestra apunta que la clau perquè els acudits siguin una bona eina de treball és que els nens tinguin el nivell maduratiu adequat, així com un coneixement previ del context cultural i social. Si no, els acudits no fan gràcia.

Un fet cultural

En aquest punt coincideix amb Ignasi Ivern, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Ramon Llull - Blanquerna: “L’humor és un fet cultural, exigeix que l’individu sigui capaç de contextualitzar, que tingui coneixement sobre la situació que s’està explicant”. Ivern, autor de diversos estudis sobre l’humor infantil, assegura que per als infants els acudits són un motor de comunicació: “Tots busquem el gaudi, riure, i quan tens la sensació que t’han entès i estàs interactuant amb l’altra persona, tens ganes d’interactuar-hi més perquè s’ha creat una complicitat, una sintonia. En definitiva, es comunica millor com més es comunica”.

Tot i això, Ivern apunta que, en el cas dels nens, la comprensió dels continguts humorístics va molt lligada al propi procés maduratiu: “En essència, el nen busca la incongruència, i a partir d’aquí veure com acaba el relat. Des d’un punt de vista psicològic és el mateix mecanisme pel qual l’ésser humà és capaç d’atribuir estats mentals als altres i imaginar què pensen. Però aquest és un procés laboriós i llarg, i els nens ho fan de manera rudimentària”.

Humor sobre paper

Una bona part del contingut editorial publicat per Rosa Samper, destinat a infants i joves, té un contingut humorístic, més o menys evident. Per a l’editora, la clau de l’èxit dels llibres que busquen provocar el riure és defugir el to paternalista: “Si un adult escriu pensant a agradar al nen, segurament no funcionarà. Cal que tot tingui una forma més natural, anar a buscar el que ens fa gràcia a nosaltres i que podríem compartir amb un infant. Si escrius pensant que, com que els agrada el caca-cul, tot ha de ser caca-cul, llavors t’estàs equivocant”.

Per a Samper, un bon exemple d’aquest encert és David Walliams, l’escriptor britànic autor de la col·lecció de bestsellers La increïble història de l’àvia gàngster i La increïble història d’un amic excepcional : “Walliams està destinat a convertir-se en un clàssic. Té un humor molt tendre però amb un punt gamberro. Ell és humorista de professió, i suposo que això l’ha ajudat a encertar tant el to que havia de fer servir”.

Ironia i escatofília

David Estrada Luttikhuizen, que va escriure la tesi doctoral L’expressió i els continguts de l’humor a la literatura infantil i juvenil catalana de 1904 a 2004: educació en els valors, afirma que, en l’àmbit català, la literatura beu poc de l’humor: “La major part de la literatura infantil i juvenil catalana és més aviat seriosa i avorrida. Molt imaginativa i poètica, potser, però feixuga. Sovint em fa l’efecte que els escriptors es miren al mirall i no pensen a encisar nous lectors. En canvi, quan Josep Maria Folch i Torres publica la sèrie d’en Massagran a la revista Patufet, l’èxit és fulminant perquè l’humor apareix lligat a l’entreteniment, de manera que la lectura esdevé una experiència entretinguda, emocionant i provocadora”.

Estrada assenyala Les aventures extraordinàries d’en Massagran, publicades a principis del segle passat, com una obra essencial en la literatura infantil. Al seu parer, amb l’abundància i originalitat de la seva obra literària, Folch i Torres fa un humor que ha tingut continuïtat fins avui dia, i que, segons Estrada, trobem en autors com David Nel·lo, que inventa noms fent jocs de paraules semblants, o Estrella Ramon, Josep M. Fonalleras i Enric Larreula, que adapten l’idioma inventat del Penkamuska, un personatge de la sèrie de Massagran.

Estrada és de l’opinió que, en la literatura d’humor infantil i juvenil catalana, el tret més característic és la ironia. Pel que fa a l’escatologia, de la qual els catalans sempre hem sigut aficionats, apunta: “Hi és present, però de manera molt discreta. Hi ha autors que s’hi recolzen de manera obsessiva perquè saben que ho demana el seu públic. El tarannà general, però, té tendència a censurar els textos dels autors. El pet que fa sortir el Patufet no apareix a cada pàgina. I ho trobo a faltar”.

Sembla evident que amb el pas dels anys l’humor ha anat perdent subtilitat, al mateix temps que ha anat guanyant terreny el que sigui “políticament correcte”. Així ho confirma David Estrada, que assenyala els dos extrems. “D’una banda, hi ha aquest humor poc subtil i més transgressor, un humor lligat a la narració oral, als acudits i a l’escatofília, una mica barroer, que no fa concessions i que busca la rialla immediata. De l’altra, hi ha un humor pedagògic que destil·la obsessió pel que és políticament correcte. I pedagogia i correcció política no constitueixen els ingredients més adequats per a l’humor”, assegura.

Però, sigui com sigui, el que sembla que fa coincidir del tot editors, educadors i pares és que l’humor és una eina clau per introduir els infants en la lectura. El mateix Estrada, estudiós de l’humor en la literatura infantil, ho corrobora: “Si no hi ha un punt d’humor, el llibre cau de les mans i l’amor per la lectura no prospera”.