LA PITJOR MARE DEL MÓN

Tot el que cap en una motxilla

Els tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) són fora de campaments. Tots tres. El miracle dels pans i els peixos es produeix a casa meva cada juliol en versió inversa i, durant un temps, no només descanso jo de la meva dedicació de progenitora nefasta; també descansa la rentadora i deixa de funcionar cada dia, cada dia, cada dia. I la nevera. Però perquè aquesta calma sigui possible abans ha calgut enllestir tres motxilles.

Odio fer bosses i equipatge, però estic de sort, els tres MEC s’han fet grans i fer motxilles ja no és el que era. Sí, envio llistes del material que cal dur via WhatsApp. Sí, superviso en persona o verbalment que tot hi sigui i que estigui (més o menys) a lloc. M’ocupo especialment que s’enduguin capes exteriors que els abriguin i impermeabilitzin, i els ofereixo retoladors permanents perquè es marquin la roba, el pot de la crema solar i tot allò que els vingui de gust. I a partir d’aquí, alea jacta est.

Sé del cert que ara mateix les motxilles dels MEC número 2 i 3 són una massa informe escampada dins d’una tenda (he sigut monitora i he vist coses que no creuríeu). La motxilla de la MEC número 3, com que està de ruta, ha de contenir les formes i no corre aquell perill de riuada desbordant. Però les altres dues, ai!, són pura entelèquia. El vespre abans de tocar el dos tornaran a ser alguna cosa tangible, però difusa. I quan les obrim, a casa, atrafegats perquè cal posar vuit rentadores, el miracle de la materialització d’aquella motxilla primigènia no s’esdevindrà. Allà dins hi apareixeran teixits encarcarats i curulls d’herba seca i ronya, que un dia no gaire llunyà van ser un mitjó. Samarretes no aptes ni per ser reciclades com a draps. Un munt de roba que no ha estat usada però que, així i tot, emet una flaire irrespirable. Plats i cantimplores abonyegats com si els haguessin trepitjat deu mamuts. Samarretes que no són nostres i sense marcar, però que ens quedem perquè sabem del cert que el mateix fenomen té lloc en altres llars. I, esclar, no hi podrà faltar un altre clàssic: restes biològiques no identificades.

Però a la motxilla hi duran una cosa que no pesa ni ocupa espai, però que és el més important: un munt d’experiències inoblidables que els hauran fet grans, bruts i feliços. Amén.